Al març de 1936, Dorothea Lange tornava del seu darrer encàrrec fotogràfic per les valls de Califòrnia. Sota el paraigües de la Resettlement Administration dels Estats Units – que un any després es convertiria en l’FSA, la Farm Security Administration – havia estat documentant el desastre social de les migracions provocades pel Dust Bowl. Circulava amb la seva camioneta en direcció a Washington amb una gran quantitat de pel·lícula exposada, preparada per ser revelada i seleccionada sota les meticuloses directrius de Roy Stryker, que dirigia la secció d’informació de l’agència.
Lange formava part d’un equip variable de fotògrafs encarregats de documentar minuciosament la situació de les famílies migrades de les Grans Planes i que llavors ja estaven disseminades en campaments improvisats al costat dels cultius californians. Un equip amb missions de documentació molt estrictes, però que deixava fer als fotògrafs a l’hora d’imprimir la visió fotogràfica pròpia a les seves imatges. En un moment o altre, a més de Lange, grans autors com Walker Evans, Russell Lee, Arthur Rothstein o Gordon Parks van ser membres de l’equip de l’FSA, creant un arxiu de més de 160.000 fotografies que havien de servir per avaluar la situació i justificar part de les polítiques federals del New Deal de Roosevelt. Tota aquesta documentació oficial, juntament amb textos de periodistes, audiovisuals com el de Pare Lorentz – un fragment del qual podeu veure a l’inici d’aquesta exposició – i les brillants narracions de John Steinbeck, sobretot a The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), però també a Of Mice and Men (Homes i ratolins) i als articles periodístics previs recollits a The Harvest Gypsies (Els rodamóns de la collita), han conformat bona part de l’imaginari de la Gran Depressió i del New Deal que ha arribat als nostres dies.
Lange seguia conduint la seva camioneta. Passant prop de Nipomo, va veure al peu d’un dels camps de cultiu una dona amb les seves filles dins d’una tenda improvisada. Va decidir continuar endavant, tenia material suficient i, segons va explicar ella mateixa, va pensar que acabaria trobant el mateix, la misèria de la Gran Depressió en els rostres de famílies nombroses; el que no havien perdut, ho havien abandonat darrere seu, primer les collites, després els camps, les granges i les cases… i més tard, ja en el seu camí d’angoixa cap a Califòrnia, els cotxes i les camionetes avariades i, finalment, tot el que no eren capaços de carregar a l’esquena.
Vint quilòmetres després, però, va canviar d’idea, va fer mitja volta i va retornar a Nipomo a fotografiar aquella dona. L’encert d’aquell cop de volant ens va acabar donant “la fotografia” de la Gran Depressió. Migrant mother(Mare migrant), títol amb el que ha passat a la història, és en primera instància el retrat de Florence Owens Thompson i tres de les seves filles, incloent-hi un nadó que a primer cop d’ull pot passar desapercebut. La resta de la família, el seu marit i els altres quatre fills, havien anat al centre de la ciutat per reparar el radiador del cotxe. Provenien d’Oklahoma. De fet, Florence era cherokee i havia nascut quan aquest estat encara era conegut dins la unió com a Territori indi.
Segons el seu propi testimoni, Lange va disparar cinc retrats a Florence, cada cop acostant-s’hi més. Van intercanviar poques paraules, però Florence la va deixar treballar pensant que aquelles imatges podrien ajudar-los. L’efecte dramatitzador de la fotografia quan es va publicar a la premsa de l’època va construir una aura d’exageració del cas, ja de per sí prou delicat, fins al punt d’explicar-se durant molts anys que la família estava en una mena de llims de la societat, en la misèria més absoluta, menjant ocells que caçaven, verdures de sobrer dels camps dels voltants – congelades pel dur hivern –, i venent les peces del cotxe una a una. Moltes d’aquestes descripcions, provinents del relat de Lange sobre la fotografia, van ser desmentides per la mateixa protagonista i la seva família anys després. Tot i que la situació familiar era complexa, ni caçaven ocells, ni van vendre les rodes del cotxe. Florence i la seva família esperaven poder reparar el vehicle per seguir, de collita en collita, treballant de temporers i tirar endavant, dia a dia, que és el que van acabar fent.
Deixant de banda les precisions de la història de la família de Florence, la fotografia ha esdevingut universal no per l’exactitud del peu de foto, sinó per la simbologia que guarda. S’han escrit llibres, assajos estètics i milers d’articles al voltant d’aquesta imatge. Tècnicament, Migrant mother és una composició fotogràfica perfecta, lleugerament desenfocada i realitzada en una sola presa. La llum és excel·lent, així com el pes dels personatges dins l’enquadrament. Una dona amb la mirada perduda sosté en braços el seu nadó adormit, aliè a les condicions que viu la seva família, metre dues filles més amaguen el rostre, buscant la protecció materna potser davant d’una vergonya que la mare no està disposada a concedir davant la càmera. Com si fos una pintura renaixentista, l’escena evoca a una marededeu amb el futur de la humanitat en braços flanquejada per dos querubins innocents.
La imatge també té la polisèmia de tota obra mestra, en un mateix pla hi podreu llegir dificultat, misèria, tristor, desesperació o preocupació amb la mateixa intensitat que hi trobareu fortalesa, coratge, amor o dignitat que és, precisament, una de les poques coses que aquelles famílies no van perdre mai. Els perfectes equilibris tècnics i metafòrics que conté són els que la converteixen, possiblement, en una de les deu millors fotografies de tota la història, aquelles que són indefugiblement magnètiques.
Fotografia: Migrant mother. Dorothea Lange, 1936. Cortesia de la Library of Congress. Prints and Photographs Division. Núm. Rep. LC-DIG-ppmsca-23845.
Ullcluc BLOG 