DUST BOWL I REFUGIATS CLIMÀTICS

Aquesta és una història de desplaçats. És una història de lluitadors. De perdedors. És una història de pagesos. És una història d’ignorants honrats i d’especuladors deshonestos. És una història de dones i de nens. Aquesta és una història de com les conseqüències s’imposen. És una història natural i d’ecosistemes. És una història de dignitat.

Aquesta és la història que ens ve a sobre.

Al Museu de la Vida Rural s’hi pot veure, fins a finals de juny, l’exposició The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la, una mostra expositiva interesantíssima sobre refugiats climàtics. Us sorprendrà la quantitat de matisos que té el cas i les múltiples interconnexions que arriben fins als nostres dies.

El cas del Dust Bowl, una catàstrofe ecològica i humanitària ocorreguda durant els anys 30 als Estats Units com a conseqüència dels mals usos agrícoles agreujada pels efectes de la Gran Depressió, és el fil argumental que ha portat a l’equip del museu a parlar-nos del canvi climàtic i de les seves conseqüències més punyents, les que afecten i afectaran a milions de persones els propers anys.

Acostumar-se al concepte de refugiat climàtic no és tasca fàcil, parlem de famílies senceres desplaçades, no per la guerra o per la persecució política – com ha estat l’estatus de refugiat durant el darrer segle -, sinó per la impossibilitat climàtica de poder seguir vivint allà on van néixer. Casos com els del Sudan, Alaska o les illes del Pacífic s’aniran reproduint per la nova redistribució climatològica que impedirà la continuïtat d’assentaments humans viables en zones on, des de temps immemorials, han tingut vida social. Estem parlant dels propers deserts inhabitables, dels propers llacs assecats o de les properes geografies submergides. I això sense entrar en detall de la pèrdua ecològica en sí.

I com s’ha arribat a aquesta realitat?

Per fer-vos una idea el millor és visitar l’exposició i resseguir l’exemple paradigmàtic que ens presenta.

És la història d’uns colons establerts en unes grans àrees susceptibles de ser explotades agrícolament, portades després al límit en base a la substitució de les plantes autòctones per d’altres “més productives”, desballestant les especies de fauna i flora pròpies fins a tenir una nova disposició agrària i ramadera desconeguda en aquells llocs anteriorment. Gairebé tot un nou ecosistema implantat en només uns 40 anys. No malpenseu, no eren dolents de per sí, ni uns colonitzadors sense escrúpols. De fet, un dels principals problemes era que, un a un, només es “buscaven la vida”, amb molta feina, molt treball i molta dignitat. Imperà en aquest temps també una certa (diguem-ne) ignorància honesta sobre les conseqüències a llarg termini dels seus actes, ignorància que, per cert, avui en dia ja no podria ser utilitzada com a atenuant. Eren famílies com els Semler, provinents d’Europa, buscant una nova oportunitat guiats pels interessos del govern nord-americà per ocupar el continent de costa a costa.

L’exposició es remunta al “Far West”, més enllà de les pel·lícules. Parla de l’ocupació per dret natural que emanava del destí manifest, dels desplaçaments i guerres amb els amerindis, dels camins de llàgrimes que deixaren enrere les nacions índies fins a les noves reserves imposades. Parla de la quasi extinció dels bisons i de com tota aquesta nova disposició abocà a grans superfícies de nous cultius i nous ramats. La mostra s’atura bé en les conseqüències de tot això. En una gran zona on les sequeres encara avui són endèmiques, la nova disposició resultà, no només insostenible, sinó tot un catalitzador per a les tempestes de pols del Dust Bowl que desertificaren immenses zones. Sequera, pobresa, malalties i els desnonaments per part dels especuladors sobre el forat negre del crac del 29, abocaren, finalment, a centenars de milers de famílies a l’abandó forçós. 

Fa feredat veure com es deterioren les persones quan no tenen un lloc on viure, famílies senceres deixant enrere gairebé tot el que tenien. Imatges que ens transporten immediatament a l’actual crisi de refugiats amb la important puntualització de que aquelles famílies no fugien d’un conflicte bèl·lic, sinó d’un lloc esdevingut totalment inhòspit.

El Dust Bowl ens acaba parlant de la perillositat que comporta la falta d’equilibri entre els ecosistemes i les voluntats de creixement econòmic. Temes que estan sobre la taula amb el canvi climàtic. Els darrers estudis científics contemplen que, si el ritme d’emissions perjudicials sobre el clima continua igual, l’augment de temperatura pot ser entre 2,6 i 4,8 graus per al 2100. Aquest escenari aboca al desplaçament cap a zones com Europa de més de 600.000 persones per any abans del 2100, un 188% més que en l’actualitat. Els estudis també parlen d’interconnexió; el canvi climàtic està relacionat amb l’augment o l’agudització de conflictes. Per exemple, en el cas de Síria, un equip d’investigadors va relacionar el canvi climàtic amb un agreujament de la sequera al país entre 2006 i 2010 provocant grans desplaçaments a zones urbanes abans de l’inici del conflicte actual.

Els propers estudis han de dirigir-se cap a com fer que els països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament adaptem les pràctiques agrícoles al canvi climàtic. L’actual pèrdua d’equilibri entre la relació dels homes i el medi ambient no pot dur-nos a cap altre lloc que no sigui una nova era de tempestes de pols.

Exposició
The Dust Bowl
Quan la natura es rebel·la
Del 16/2 al 30/6 de 2018
Museu de la Vida Rural
www.dustbowl.cat

Crèdit foto: Sand piled up in front of outhouse on farm. Cimarron County, Oklahoma. Arthur Rothstein, 1936. Cortesia de la Library of Congress. Prints and Photographs Division. Núm. Rep. LC-DIG-fsa-8b38341

Anuncis

MIGRANT MOTHER

Al març de 1936, Dorothea Lange tornava del seu darrer encàrrec fotogràfic per les valls de Califòrnia. Sota el paraigües de la Resettlement Administration dels Estats Units – que un any després es convertiria en l’FSA, la Farm Security Administration – havia estat documentant el desastre social de les migracions provocades pel Dust Bowl. Circulava amb la seva camioneta en direcció a Washington amb una gran quantitat de pel·lícula exposada, preparada per ser revelada i seleccionada sota les meticuloses directrius de Roy Stryker, que dirigia la secció d’informació de l’agència.

Lange formava part d’un equip variable de fotògrafs encarregats de documentar minuciosament la situació de les famílies migrades de les Grans Planes i que llavors ja estaven disseminades en campaments improvisats al costat dels cultius californians. Un equip amb missions de documentació molt estrictes, però que deixava fer als fotògrafs a l’hora d’imprimir la visió fotogràfica pròpia a les seves imatges. En un moment o altre, a més de Lange, grans autors com Walker Evans, Russell Lee, Arthur Rothstein o Gordon Parks van ser membres de l’equip de l’FSA, creant un arxiu de més de 160.000 fotografies que havien de servir per avaluar la situació i justificar part de les polítiques federals del New Deal de Roosevelt. Tota aquesta documentació oficial, juntament amb textos de periodistes, audiovisuals com el de Pare Lorentz – un fragment del qual podeu veure a l’inici d’aquesta exposició – i les brillants narracions de John Steinbeck, sobretot a The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), però també a Of Mice and Men (Homes i ratolins) i als articles periodístics previs recollits a The Harvest Gypsies (Els rodamóns de la collita), han conformat bona part de l’imaginari de la Gran Depressió i del New Deal que ha arribat als nostres dies.

Lange seguia conduint la seva camioneta. Passant prop de Nipomo, va veure al peu d’un dels camps de cultiu una dona amb les seves filles dins d’una tenda improvisada. Va decidir continuar endavant, tenia material suficient i, segons va explicar ella mateixa, va pensar que acabaria trobant el mateix, la misèria de la Gran Depressió en els rostres de famílies nombroses; el que no havien perdut, ho havien abandonat darrere seu, primer les collites, després els camps, les granges i les cases… i més tard, ja en el seu camí d’angoixa cap a Califòrnia, els cotxes i les camionetes avariades i, finalment, tot el que no eren capaços de carregar a l’esquena.

Vint quilòmetres després, però, va canviar d’idea, va fer mitja volta i va retornar a Nipomo a fotografiar aquella dona. L’encert d’aquell cop de volant ens va acabar donant “la fotografia” de la Gran Depressió. Migrant mother(Mare migrant), títol amb el que ha passat a la història, és en primera instància el retrat de Florence Owens Thompson i tres de les seves filles, incloent-hi un nadó que a primer cop d’ull pot passar desapercebut. La resta de la família, el seu marit i els altres quatre fills, havien anat al centre de la ciutat per reparar el radiador del cotxe. Provenien d’Oklahoma. De fet, Florence era cherokee i havia nascut quan aquest estat encara era conegut dins la unió com a Territori indi.

Segons el seu propi testimoni, Lange va disparar cinc retrats a Florence, cada cop acostant-s’hi més. Van intercanviar poques paraules, però Florence la va deixar treballar pensant que aquelles imatges podrien ajudar-los. L’efecte dramatitzador de la fotografia quan es va publicar a la premsa de l’època va construir una aura d’exageració del cas, ja de per sí prou delicat, fins al punt d’explicar-se durant molts anys que la família estava en una mena de llims de la societat, en la misèria més absoluta, menjant ocells que caçaven, verdures de sobrer dels camps dels voltants – congelades pel dur hivern –, i venent les peces del cotxe una a una. Moltes d’aquestes descripcions, provinents del relat de Lange sobre la fotografia, van ser desmentides per la mateixa protagonista i la seva família anys després. Tot i que la situació familiar era complexa, ni caçaven ocells, ni van vendre les rodes del cotxe. Florence i la seva família esperaven poder reparar el vehicle per seguir, de collita en collita, treballant de temporers i tirar endavant, dia a dia, que és el que van acabar fent.

Deixant de banda les precisions de la història de la família de Florence, la fotografia ha esdevingut universal no per l’exactitud del peu de foto, sinó per la simbologia que guarda. S’han escrit llibres, assajos estètics i milers d’articles al voltant d’aquesta imatge. Tècnicament, Migrant mother és una composició fotogràfica perfecta, lleugerament desenfocada i realitzada en una sola presa. La llum és excel·lent, així com el pes dels personatges dins l’enquadrament. Una dona amb la mirada perduda sosté en braços el seu nadó adormit, aliè a les condicions que viu la seva família, metre dues filles més amaguen el rostre, buscant la protecció materna potser davant d’una vergonya que la mare no està disposada a concedir davant la càmera. Com si fos una pintura renaixentista, l’escena evoca a una marededeu amb el futur de la humanitat en braços flanquejada per dos querubins innocents.

La imatge també té la polisèmia de tota obra mestra, en un mateix pla hi podreu llegir dificultat, misèria, tristor, desesperació o preocupació amb la mateixa intensitat que hi trobareu fortalesa, coratge, amor o dignitat que és, precisament, una de les poques coses que aquelles famílies no van perdre mai. Els perfectes equilibris tècnics i metafòrics que conté són els que la converteixen, possiblement, en una de les deu millors fotografies de tota la història, aquelles que són indefugiblement magnètiques.

Fotografia: Migrant mother. Dorothea Lange, 1936. Cortesia de la Library of Congress. Prints and Photographs Division. Núm. Rep. LC-DIG-ppmsca-23845.

RETRATS DE LLENÇOL

Retrats de llençol és una carta de presentació molt descriptiva però summament fidel a la realitat del fotògraf Darder pare. “Pare” perquè estem parlant d’una saga, comparable, almenys en extensió, a la dels Català en més facetes de les que a primer cop d’ull es poden copsar. El retrat de llençol és també un símbol improvisatiu de l’estudi ambulant, armat en qualsevol racó, aprofitant un marc arquitectònic, unes plantes o una catifa, i un laboratori portàtil.

Així s’inicia Josep Darder fill de carreter a fer fotografia rural a les primeres dècades del segle XX.

Fins aquí tot fàcil de reconèixer i habitual, el fotògraf de poble que va on se’l crida i compagina altres feines (més serioses) fent una tasca a vegades molt repetitiva i tècnica per documentar el rostre de les persones davant les primeres cartes d’identificació personal, amb un l’obligatori segell timbrant l’obligatòria fotografia.

Sense títol, Josep Darder.

Fins aquí.
Fins que apareix aquesta fotografia: Sense títol. Nen davant una porta (li he dit jo).

Fixeu-vos, és una autèntica meravella, una lliçó d’enquadrament, una intencionalitat que sobrepassa el fet del fotògraf de poble i mostra una l’ull modern de Darder. La porta, el nen, la cadira buida… no podem saber com es va donar el fet d’aquesta imatge. L’únic que tenim és la seva existència que deixa entreveure un sentit de representació visual que, tractant-se dels anys 10-20, es pot catalogar com a revolucionària en tota la seva magnitud.

No és una foto sola.

L’estiu de 2016 vaig tenir l’oportunitat de reproduir digitalment tot el fons Darder, conservat familiarment i amb excel.lència pels seus successors. Més de 200 plaques de vidre en gelatinobromur que vaig processar una a una per descobrir aquestes meravelles. El ciclista, els andalusos, el paisatge rural, la família, la caçadora… autèntiques singularitats envejables recopilades a l’exposició que es pot veure al MVR fins el 27 d’agost de 2017 i que he tingut la sort de comissariar conjuntament amb els successors de l’autor, també fotògrafs, que han guardat de forma envejable per a un conservador el fons fotogràfic familiar.

Una sort poder veure, manipular i treballar amb aquestes joies poc conegudes del patrimoni fotogràfic català.

El llibre fotogràfic d’autor, de l’editorial a l’autoedició [Diàleg]. +llibres d’autor [microexposició].

El llibre fotogràfic d’autor (o fotollibre, com més us agradi) en ple boom expansiu a través d’editorials petites i honestes i d’un nou fenomen autoeditorial sense precedents destapa la capacitat que té la fotografia d’adaptar-se a aquest format.

La fotografia és còpia, és “print”, és imatge original seriada, bidimensional i apte per a la impressió en un espai molt propi com un llibre. El llibre està guanyant la preeminència dins l’objecte en fotografia en detriment de la còpia sobre paret que veu com cada cop té sortides més deficients. En canvi, el llibre és un element personalitzable que permet que una obra sigui contextualitzada en un objecte palpable, personal i sobretot assequible per artista i públic. Finalment és ideal per imprimir-hi el sentit d’obra unitària, acabada, contextualitzada, creativa. 

Just a punt d’estrenar-se una de les mostres que més versaran sobre aquest tema, Fenomen Fotollibre (Foto Colectània – CCCB) que s’inaugurarà el proper 18 de març, i coincidint amb la primera edició de Montblanc Vila del Llibre, hem apostat per col·locar el món del llibre fotogràfic d’autor en un panoramana eminentment literari per destacar que, dins del món del llibre, l’escriptiura no és l’única manera d’explicar històries. 

Sota el títol El llibre fotogràfic d’autor, de l’editorial a l’autoedició [Diàleg]. Hem preparat una matinal sobre el tema amb una taula rodona entre els fotògrafs Josep Bou i Pep Escoda que es completarà amb la mostra +llibres d’autor [microexposició] amb una selecció de llibres de fotografia d’autor consultables i que es podrà veure durant tot el cap de setmana de Montblanc Vila del Llibre.

VVAA (foto Xavi Moix), PROXIMITAT, VVAA, Passanant Foto, 2013 – Ed. Institut d’Estudis Ilerdencs, 2013 –  VVAA, (foto William Klein), Editat, exposat. La fotografia, del llibre al museu, Ed. MNAC, 2005 – Quico Estivill – Albert Carreras, ab intra, Ed. Casa de la Cultura de Girona, 2017 – Ignasi López, AGROPERIFÈRICS (versió Huarte), ed. BSIDE Books, 2013

El llibre fotogràfic d’autor,
de l’editorial a l’autoedició [Diàleg].
Josep Bou + Pep Escoda + Albert Carreras (moderació)
Dissabte 1 d’abril de 2017 12 h
Cal Castellví, Plaça Poblet i Teixidó 7, Montblanc

+llibres d’autor [microexposició].
1 i 2 d’abril (durant horaris d’activitats Vila del llibre)
Cal Castellví, Plaça Poblet i Teixidó 7, Montblanc

Més informació a Montblanc Vila del Llibre 2017

www.viladelllibre.cat/montblanc

+llibres d’autor [microexposició]

Seleccionats

La fotografia de Narcís Darder, reinventar la realitat Ed. Fundació Vilà Casas – Glòria Bosch (Coord.), 2015

PROXIMITAT de Miquel Abat, Maria Gregori, Ivana Larrosa, Carles Llop, Conchi Martínez, Xavi Moix i Cori Pedrola Ed. Institut d’Estudis Ilerdencs – PassanantFoto, 2013

Desvio de Pep Escoda Ed. Pep Escoda, DOMO-A, 2016

Hortus botanicus de Conchi Martínez Ed. Conchi Martínez, 2010

Van Pinhole Solivella d’Edgar Rosich Ed. Edgar Rosich, 2016

Paisatge Bilateral, fanzine 1 d’Albert Carreras Ed. Albert Carreras, 2017 (Versió Còpia Lab)

‘AB INTRA’ a ARCO

Recorregut d’ab intra, més parades. 

Amb encara l’exposició oberta a Girona una nova derivada del projecte ens ha permès presentar una carpeta/llibre d’artista a ARCO, que no deixa de ser la fira d’art amb més assistència del món, serà a Madrid del 22 al 26 de febrer de 2017. 

Hi presentem l’edició de la carpeta post-titulada Ab intra, Trajectes llum, que forma part de l’expo. És una obra gràfica que compta amb una selecció de 5 fotografies, una d’elles un negatiu imprès, d’ab intra. L’edició de la sèrie de 10 carpetes és a càrrec de Tristan Barbarà i està integrada a la secció ArtsLibris de la fira. Properament (a l’abril) serà a Barcelona per l’ArtsLibris “original”, la fira internacional dedicada als llibres d’artista i a les edicions artístiques especials, en el seu emplaçament d’origen a l’Arts Santa Mònica. El recorregut de l’editor ens fa pensar que es podrà veure internacionalment també a Lisboa, Berlin i Miami, potser Basel. Ja ho anirem concretant. 

La sèrie és una selecció dels centenars de fotografies de trajectes de llum que es van fer a la Cova de la Font Major de l’Espluga, analògiques, incloent un positivat d’un dels negatius (que lliga amb l’aspiració llum/foscor de l’exposició i que és una interpolació de les dues peces de gran format que estan a l’expo) i alguna de digital, tot només una petita part de l’ingent quantitat de producció que es va fer per la mostra, ben seleccionada.

Carpeta gràfica Ab intra, trajectes llum. Quico Estivill & Albert Carreras Ed. Tristan Barbarà Editions, 2017

És un punt més del recorregut de les peces fotogràfiques de l’exposició, que es pot veure encara a la Casa de Cultura de Girona, i que ja tenen el seva versió en llibre d’autor a la qual es suma aquesta peça com a llibre d’artista/carpeta gràfica amb les 5 fotografies. Una exposició profundament marcada pel còrpus narratiu de Quico Estivill amb el qual vaig poder col·laborar en aquestes peces, co-signades. Cal el meu agraïment per deixar-m’hi participar i deixar que sortís de la tasca emminentment tècnica per poder participar-hi a nivell creatiu en part de l’immens projecte d’ab intra. Les peces fotografiques que hi tinc deuen ser menys del 5% de tota la matèria de l’exposició, pintura, instal·lació, escultura, videografia, objectes… una obra ben travada (més info).

Podem tractar l’obra gràfica gairebé com un llibre d’autor, al costat del llibre d’artista que també trobarem ocasió de presentar properament. Tot un repte. Excel·lents edicions totes elles. Tot ben resolt, n’estem satisfets. El llibre d’artista, en format carpeta, el que va a ARCO, ha passat per les mans de Còpia Lab, el millor laboratori de Barcelona i està sota el segell editorial internacional de Tristan Barbarà Editions. Ah! i inclou el poema de Victor Sunyol, excel·lent, que completa la triangulació amb Estivill i un servidor. Crec que és una peça de primer ordre amb uns acabats excel·lents. 

ARCO, here we go!

‘AB INTRA’ PRODUCCIÓ

Es materialitza un cicle llarg de col·laboració en part tècnica i en part compositivo-creativa amb Quico Estivill. El seu ab intra, presentat primer al MVR i en mutació després a la Casa de Cultura de Girona (Diputació de Girona fins el 18/03/17), arriba a un punt que tendeix a la finalització, entenent però que no és un projecte circular i que no específicament ha d’acabar amb un punt i final. El projecte, obra molt personal i autobiogràfica, pot seguir obrint camins subterranis no necessàriament endreçats en un trajecte creatiu i permanent de l’artista, recorreguts similars als camins dels tèrmits punt d’inici de l’argumentari per altra banda.

Vaig començar la col·laboració amb ab intra a raó de donar suport fotogràfic al recorregut de l’artista per la foscor a la Cova de la Font Major de l’Espluga. La primera sessió a la cova va comportar vora un centenar de fotografies digitals, amb plena llibertat meva ja. La necessitat de fer una segona sessió dins la cova i la decisió ja d’apostar per una obra de grans dimensions, la fotografia més gran que he produït mai (207×145 cm.) ens va fer optar pel format analògic amb una càmera de plaques Cambo.

trajecte de llum, analògic en giclée sobre paper muntat en metacrilat 207×145 cm © Albert Carreras & Quico Estivill, 2016

Les provatures d’estiu amb la càmera de banc òptic, adaptada al mig format per poder tenir un treball viable a la cova, es van fer a la llum de dia abans de poder fer les sessions en les condicions crítiques de la cova: un noranta-i-molt per cent d’humitat, la impossibilitat (gairebé) de manipular material, pel·lícula i òptiques (amb l’aigua sobrepassant la cintura) i l’imprescindible ajuda de l’equip d’espeleòlegs de la cova, bàsics per guiar-nos a dins i ajudar-nos a moure el material, a qui cal agrair la paciència alhora de deixar que el Quico treballés durant hores mentre jo feia una tasca fotogràfica amb un ritme molt lent.

L’esforç del treball amb banc òptic i l’analogia pura i dura, amb material sensible en color (suportat posteriorment pel bon saber fer de l’equip del laboratori Còpia), és un repte que tot fotògraf entoma sense pensar, però que es va recargolant a mida que es topa amb la minuciositat necessària per treballar amb aquestes tècniques.

De les imatges resultants en va sorgir força material que ha acabat per ser obra de l’exposició (ab intra – sessions cova) però també molt altre material fruit del contacte cada cop més proper amb el sentit artístic de la proposta i l’anar localitzant les peces del trencaclosques estivillà, multidireccionals, tremendament pluridisciplinaris, un mareig pel qui no hi està avesat on res es descarta i tot s’utilitza. Es podrien fer una segona i una tercera mostres amb el material no exposat. S’han fet també reproduccions posteriors i sobretot l’edició limitada de 10 capses-marc amb 5 fotografies cada una en giclée sobre paper Hahnemühle 60×85 cm. editades i signades que formen un conjunt de gran bellesa en un llibre-marc amb reproduccions de màxima qualitat a càrrec de Còpia Lab.

I finalment el treball en el llibre ab intra on també he pogut participar amb la reproducció de les obres de la mostra i en la redacció d’un text inicial. En quant a la reproducció de les obres en sí cal dir que és una meravella treballar amb aquestes textures, amb la incidència de la llum, amb peces úniques com l’“ab dicens” la peça amb el poema de Víctor Sunyol executat sobre vidre ennegrit manualment. I tota una relació d’obra física amb noblesa de materials varis: fusta, cera, guix, vidre, paper, coure, or… els llums de carburo daurats, els olis, els leds intestinals, l’escòria de coure, el burí i la punta seca sobre la planxa, el gravat, l’audiovisual, la disputa nua sobre el conglomerat… gairebé infinit; acció d’artista total, empetitint la meva simple col·laboració, tant tècnica a voltes que no es mereix ni ser destacada. El catàleg és una obra d’art en sí. Excel·lent perquè és el que perdura si l’exposició s’esquartera amb obra venuda i acaba fent impossible re-ajuntar de nou tot el discurs matèric del projecte.

Pàgines d’Ab intra / quico estivill Ed. Casa de Cultura de la Diputació de Girona Fundació Carulla, 2017

<!– /* Font Definitions */ @font-face {font-family:"Cambria Math"; panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-536870145 1107305727 0 0 415 0;} @font-face {font-family:Calibri; panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-536870145 1073786111 1 0 415 0;} @font-face {font-family:"ITC Berkeley Oldstyle Book"; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-unhide:no; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi; mso-fareast-language:EN-US;} .MsoChpDefault {mso-style-type:export-only; mso-default-props:yes; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi; mso-fareast-language:EN-US;} @page WordSection1 {size:595.0pt 842.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.WordSection1 {page:WordSection1;} –>

INGRÀVIDA BELLESA

Fixeu-vos bé en aquest títol: Ingràvida bellesa. Posem que us el diuen sense cap afegitó. Posem que no sabeu a què fa referència. ¿En què pensaríem? En la tija d’una flor rara i fràgil, per exemple, una d’aquelles flors el nom de la qual se’ns escapa —nosaltres que no tenim el bell costum de sortir al bosc a herboritzar, com feia el poeta Joan Perucho!—, una flor gairebé alada que, quan la toquem en anar-la a collir, se’ns desfà als dits. O ens vindria al cap un lepidòpter, també. Sí, una d’aquelles papallones que tant atreien l’escriptor Vladímir Nabokov, potser perquè tenia el color variable i delicat d’un adjectiu misteriós quan s’aplica a un nom rememoratiu, i perquè s’escapava de la presó del salabret (o de la ploma, el salabret del geni), cosa que encara la devia fer més bella!

Eugeni d’Ors va distingir entre les formes que pesen i les formes que volen. Era, en definitiva, la manera que tenia Xènius de dur una mica més enllà l’antiga distinció entre el que és apol·lini i el que és dionisíac; una expressió, en definitiva, de l’oposició entre el temperament clàssic i el romàntic. Però aquesta ingràvida bellesa que estem a punt de conèixer a mi em fa l’efecte que, a desgrat del títol —magnífic, per cert—, aplega, amb una exquisida sensibilitat, les dues cares de la moneda; això és, la forma que pesa i la forma que vola. No sé si abans, en algun racó del món, s’havia mirat mai de reunir aquestes tres arts: la dansa, l’elaboració de vi i la fotografia. Segurament sí, perquè no hi deu haver res que no s’hagi inventat o descobert. Però avui voldria insistir en el projecte que han desenvolupat aquests tres artistes: la ballarina Jèssica Estadella, el celler Carlania i el fotògraf Albert Carreras.

Que hi ha bellesa en els moviments de la Jèssica, en la seva manera d’abraçar l’aire i de modelar el ritme, en la seva agosarada manera de reptar la gravetat (i en la seva manera —l’altra manera— de reptar per, tot seguit, envolar-se), ¿qui podria dubtar-ho? Que hi ha bellesa en la filosofia dels vins de terrer que desenvolupen en Jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, en la seva benaurada obstinació per brunyir el gust del trepat, no crec que hi pugui haver ningú que ho discuteixi. I que n’hi ha, també, de bellesa, en les fotografies de l’Albert Carreras, en la seva magistral perspicàcia per rescatar els cossos del llast de la temporalitat… això és, igualment, una cosa palesa, que cau de madura.

El que em fascina, però —encara més: el que em commou—, és que aquestes tres disciplines artístiques s’entrellacin (“com en la nit les flames a la fosca”, que va escriure el poeta Rosselló-Pòrcel), i que ho facin, cada una d’elles, des de la seva especificitat. És ingràvida, certament, la bellesa del moviment: la dansa representa una pintura efímera, dibuixa un retaule que, figura d’un núvol, es desfarà tot seguit. Es desfarà, aclarim-ho, corpòriament. Quin pes que tindrà, en canvi, en el nostre record. Quina consistència, el fet d’haver-lo experimentat com a espectadors, d’haver gaudit d’un monòleg de dansa com el de la Jèssica! Carlania és el nom d’un vi excel·lent, que a un penedesenc com jo li fa desvetllar emocions molt fondes, un punt més feréstegues i atrevides que les que solen provocar-me els vins de la meva regió. Els vins d’en Jordi i la Sònia pesen, certament, perquè enfonsen les arrels en la tradició, en la mil·lenària cultura del vi (que aviat està dit!). Però, alhora, volen —volen, sí—, perquè hi ha alguna cosa de temptativa i assaig, de risc (reeixit), en el fet de voler anar més enllà, d’aventurar-se sempre a fer sentir, partint d’una varietat antiga i noble, uns gustos que mai abans no havíem tastat. I d’en Carreras, ¿què en puc dir, del meu amic Albert? Estimo profundament el seu art, que tinc el privilegi d’haver acollit en un dels meus llibres recents de poesia. Ell és un esteta sense mica d’afectació, que no sols mira d’una manera absolutament personal, sinó que ens convida a mirar altrament: quants de detalls que hi ha, en les seves obres! Si ens presenta un cos, una cara, jo no puc mai deixar de pensar en els altres cossos i les altres cares que ens han conduït a aquells que ara mirem: els del jove, si el retratat és vell; els del nen, si el fotografiat és un adolescent. Si ha enfocat un paisatge, no em sé estar de rumiar com devia ser aquell mateix paisatge abans que la càmera de l’artista n’hagués immortalitzat els volums i els colors… El pes i el vol, també en les obres de l’Albert, són dues instàncies que viuen críticament harmonitzades. La bellesa de la seva mirada ens fa més savis: contribueix a l’acuïtat de la nostra pròpia mirada.

Dansa, viticultura i fotografia són, per tant, i a partir d’ara, arts que s’estimen. No deixem passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle. Perquè, com va escriure el poeta John Keats, “a thing of beauty is a joy for ever”.

Jordi Llavina