MIGRANT MOTHER

Al març de 1936, Dorothea Lange tornava del seu darrer encàrrec fotogràfic per les valls de Califòrnia. Sota el paraigües de la Resettlement Administration dels Estats Units – que un any després es convertiria en l’FSA, la Farm Security Administration – havia estat documentant el desastre social de les migracions provocades pel Dust Bowl. Circulava amb la seva camioneta en direcció a Washington amb una gran quantitat de pel·lícula exposada, preparada per ser revelada i seleccionada sota les meticuloses directrius de Roy Stryker, que dirigia la secció d’informació de l’agència.

Lange formava part d’un equip variable de fotògrafs encarregats de documentar minuciosament la situació de les famílies migrades de les Grans Planes i que llavors ja estaven disseminades en campaments improvisats al costat dels cultius californians. Un equip amb missions de documentació molt estrictes, però que deixava fer als fotògrafs a l’hora d’imprimir la visió fotogràfica pròpia a les seves imatges. En un moment o altre, a més de Lange, grans autors com Walker Evans, Russell Lee, Arthur Rothstein o Gordon Parks van ser membres de l’equip de l’FSA, creant un arxiu de més de 160.000 fotografies que havien de servir per avaluar la situació i justificar part de les polítiques federals del New Deal de Roosevelt. Tota aquesta documentació oficial, juntament amb textos de periodistes, audiovisuals com el de Pare Lorentz – un fragment del qual podeu veure a l’inici d’aquesta exposició – i les brillants narracions de John Steinbeck, sobretot a The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), però també a Of Mice and Men (Homes i ratolins) i als articles periodístics previs recollits a The Harvest Gypsies (Els rodamóns de la collita), han conformat bona part de l’imaginari de la Gran Depressió i del New Deal que ha arribat als nostres dies.

Lange seguia conduint la seva camioneta. Passant prop de Nipomo, va veure al peu d’un dels camps de cultiu una dona amb les seves filles dins d’una tenda improvisada. Va decidir continuar endavant, tenia material suficient i, segons va explicar ella mateixa, va pensar que acabaria trobant el mateix, la misèria de la Gran Depressió en els rostres de famílies nombroses; el que no havien perdut, ho havien abandonat darrere seu, primer les collites, després els camps, les granges i les cases… i més tard, ja en el seu camí d’angoixa cap a Califòrnia, els cotxes i les camionetes avariades i, finalment, tot el que no eren capaços de carregar a l’esquena.

Vint quilòmetres després, però, va canviar d’idea, va fer mitja volta i va retornar a Nipomo a fotografiar aquella dona. L’encert d’aquell cop de volant ens va acabar donant “la fotografia” de la Gran Depressió. Migrant mother(Mare migrant), títol amb el que ha passat a la història, és en primera instància el retrat de Florence Owens Thompson i tres de les seves filles, incloent-hi un nadó que a primer cop d’ull pot passar desapercebut. La resta de la família, el seu marit i els altres quatre fills, havien anat al centre de la ciutat per reparar el radiador del cotxe. Provenien d’Oklahoma. De fet, Florence era cherokee i havia nascut quan aquest estat encara era conegut dins la unió com a Territori indi.

Segons el seu propi testimoni, Lange va disparar cinc retrats a Florence, cada cop acostant-s’hi més. Van intercanviar poques paraules, però Florence la va deixar treballar pensant que aquelles imatges podrien ajudar-los. L’efecte dramatitzador de la fotografia quan es va publicar a la premsa de l’època va construir una aura d’exageració del cas, ja de per sí prou delicat, fins al punt d’explicar-se durant molts anys que la família estava en una mena de llims de la societat, en la misèria més absoluta, menjant ocells que caçaven, verdures de sobrer dels camps dels voltants – congelades pel dur hivern –, i venent les peces del cotxe una a una. Moltes d’aquestes descripcions, provinents del relat de Lange sobre la fotografia, van ser desmentides per la mateixa protagonista i la seva família anys després. Tot i que la situació familiar era complexa, ni caçaven ocells, ni van vendre les rodes del cotxe. Florence i la seva família esperaven poder reparar el vehicle per seguir, de collita en collita, treballant de temporers i tirar endavant, dia a dia, que és el que van acabar fent.

Deixant de banda les precisions de la història de la família de Florence, la fotografia ha esdevingut universal no per l’exactitud del peu de foto, sinó per la simbologia que guarda. S’han escrit llibres, assajos estètics i milers d’articles al voltant d’aquesta imatge. Tècnicament, Migrant mother és una composició fotogràfica perfecta, lleugerament desenfocada i realitzada en una sola presa. La llum és excel·lent, així com el pes dels personatges dins l’enquadrament. Una dona amb la mirada perduda sosté en braços el seu nadó adormit, aliè a les condicions que viu la seva família, metre dues filles més amaguen el rostre, buscant la protecció materna potser davant d’una vergonya que la mare no està disposada a concedir davant la càmera. Com si fos una pintura renaixentista, l’escena evoca a una marededeu amb el futur de la humanitat en braços flanquejada per dos querubins innocents.

La imatge també té la polisèmia de tota obra mestra, en un mateix pla hi podreu llegir dificultat, misèria, tristor, desesperació o preocupació amb la mateixa intensitat que hi trobareu fortalesa, coratge, amor o dignitat que és, precisament, una de les poques coses que aquelles famílies no van perdre mai. Els perfectes equilibris tècnics i metafòrics que conté són els que la converteixen, possiblement, en una de les deu millors fotografies de tota la història, aquelles que són indefugiblement magnètiques.

Fotografia: Migrant mother. Dorothea Lange, 1936. Cortesia de la Library of Congress. Prints and Photographs Division. Núm. Rep. LC-DIG-ppmsca-23845.

Anuncis

ANSEL ADAMS: "AT THE WATER’S EDGE" (PEM)

Abans de visitar l’International Center of Photography hem tingut la possibilitat de veure l’exposició At the Water’s Edge, d’Ansel Adams, que es troba fins a l’octubre al Peabody Essex Museum de Salem.

Després de les joies de Weston, en una més mesurada exposició al MFA de Boston, no ens esperàvem el desplagament qualitatiu al Peabody. L’exposició és un àmpli recull retrospectiu de la fotografia paisatgística d’Adams amb l’aigua com a nexe, els seus diferents estats i la manera com Adams, des dels primers treballs als anys 20, va desenvolupar-ne el seu tractament.

Qui hagi fotografiat l’aigua sap que és un dels millors subjectes on l’acció del fotògraf pot penetrar constructivament i amb més força en el resultat de la imatge, i que mai és fàcil resoldre les situacions i aconseguir els resultats desitjats. Adams, que dominava pedagògicament la tècnica fotogràfica, va ser precurssor en el fet de focalitzar l’aigua al centre del paisatge, utilitzant totes les seves possibiliats: el moviment, el reflex, el contrallum, el seu tractament volumètric… tot en composcions perfectes, enquadraments en molts casos dramàtics i en d’altres profundament serens, molts cops amb fotografies realitzades des de les mateixes posicions. Una lliçó de capacitat constructiva.

A l’exposició en destaquen les imatges dels Parcs Nacionals de Yosemite i Yellowstone, i també les fotografies de les costes de Nova Anglaterra, totes realitzades durant anys, estiu, hivern, amb l’aigua present en totes les seves formes, pluja, boira, gel, neu, marees, estanys, onades, patrons d’erosió…

A nivell de presentació: impecable, com ens tenen acostumats ja aquí. Còpies d’època, originals signats i d’altres còpies realitzades prèviament per ocasions especials, supervisades per l’autor, com les tres fotografies d’immens format (uns 3,5 x 2 metres) que encapçalen l’última sala de la mostra. Una exposició de 10 sobre 10.

The Tetons and the Snake River, ©  Ansel Adams, 1942

EDWARD WESTON: LEAVES OF GRASS

L’any 1941, la Limited Editions Club de Nova York, va encarregar a Edward Weston la il.lustració d’una nova edició del poemari Leaves of Grass de Walt Whitman. Weston, un dels fotògrafs més innovadors de l’època a partir de les seves famoses fotografies de verdures o les seves sèries de nus, va agafar una càmera i un Ford i, amb la seva dona, va creuar els Estats Units per fotografiar-ne l’ànima. 10 mesos, 24 estats i 25.000 milles.

Leaves of grass és l’obra capital de Whitman , la primera edició del llibre és de 1855 amb 12 poemes, tot i que el poemari havia estat escrit i revisat successivament; reeditat posteriorment fins a la mort del poeta l’any 1892 quan l’obra ja contenia al voltant de 400 poemes. L’obra és molt propera, una defensa dels ideals de l’Amèrica de l’època i un alegat a la democràcia i a la llibertat. Es considera un dels llibres més destacats de la poesia amaricana. I les fotografies, de l’edició de luxe de 1941, no podien ser menys.

Weston realitzà una sèrie d’unes 700 fotografies, de les quals se’n van seleccionar 49 per al llibre; les fotografies, realitzades amb pel.lícula de 8×10, són excepcionalment àmplies, amb un enfocament particular en els paisatges urbans i, tot i que no pretenia ser una narració del poemari de Whitman, Weston s’identificà perfectament amb l’estil franc del poeta. El Museum of Fine Arts de Boston exposa ara una selecció d’aquestes imatges de Weston, totes originals signades; un viatge per l’Amèrica dels 40, propera, amb uns enquadraments precisos, alguns personatges memorables i la idea de l’àmplia diversitat del país des dels deserts a les ciutats en expansió. Una exposició magnífica.

Fotos: © Albert Carreras, 2012
@ Museum of Fine Arts (Boston)

CATALUNYA VISIÓ

Catalunya Visió, riquíssim compendi al llarg i ample del territori català en voluntat descriptiva, és només el punt de partida i l’ítem al qual Oriol Vergés i Ton Sirera s’agafaren el 1966, acollint-hi immediatament a Josep Vallverdú. Sirera i Vallverdú, autors respectivament de textos i fotografies de la majoria dels volums, iniciaren una amplíssima obra compilada en 10 llibres als que s’hi afegiren posteriorment els autors Josep Vicente, Ferran Bosch i Jordi Verrié.
Literària i fotogràficament Catalunya Visió és el testimoni, amb un filtre artístic (això sí, de forma molt subtil), del procés de transformació que el territori i el paisatge català sostingueren entre els anys 1968 i 1978. Una transformació radical en les relacions humanes, els hàbitats, l’explotació paisatgística, l’arribada del turisme al litoral o l’eixamplament dels àmbits urbans i periurbans, una transformació que es creia insuperable (fins a arribar la que hem sofert durant la dècada dels 90 que ens ha dut a l’actual situació).

Aquesta visió de transformació radical, viscuda in situ es reflecteix a Catalunya Visió, amb uns textos i fotografies que no defugen la modernitat, que donen testimoni de les noves compatibilitats socials, oposades en molts casos, que eviten un idealisme de pobles i ciutats per acabar entregant unes composicions i descripcions molt originals, autèntiques hauríem de dir. No hi trobareu aquí ni una sola postal turística.

El treball de Sirera colze a colze dins el Dos-cavalls que Vallverdú pilotava, junt amb les aportacions de Ferran Bosch i Jordi Verrié es poden veure al Museu de la Vida Rural fins el 22 de juliol. Una selecció de gairebé 190 fotografies que conformen l’exposició i el catàleg de Catalunya Visió, comissariats per Pep Rigol i Cristina Zelich i creats pel Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i l’Arts Santa Mònica.

© Ton Sirera. Vista des del castell de Barberà. Catalunya Visió, 1968
Foto de capçalera: © Ton Sirera. Casa gòtica, Vallfogona de Riucorb, 
Conca de Barberà. Catalunya Visió, 1968.

FRANCESCA WOODMAN

Ahir vam incorporar a la biblioteca d’Ullcluc una de les fotògrafes més misterioses i prolífiques de la fotografia contemporània, Francesca Woodman (1958-1981), morta als 22 anys després de saltar del pis familiar al Lower East de Manhattan.
Es tracta d’una edició a cura de Marco Pierini, publicat per SilvanaEditoriale (Milano, 2010) que deriva de l’exposició de la fotògrafa realitzada al Palazzo della Regione de la capital de la Llombardia entre el 16 de juliol i el 24 d’octubre de 2010.
Fotografies: “Francesca Woodman – catàleg” SilvanaEditorale, 2010

A raó us enllacem amb l’article “Vida y muerte de Francesca Woodman” de Elsa Fernández-Santos, publicat a El País el 26 de gener de 2011. (link)

EL FONS MISERACHS TAMBÉ ES QUEDA A CATALUNYA

En els últims temps hem entrat en una discussió, no plantejada anteriorment, sobre què fer amb els fons dels fotògrafs claus de la història de la fotografia catalana. D’exemples ja en tenim uns quants, alguns ben resolts (i de formes ben diferents), d’altres malauradament mal resolts (entengui’s aquí la solució Centelles). Ara ens arriba l’última notícia sobre el dipòsit d’un fons de gran importància com el de Xavier Miserachs (Barcelona, 1937-1998) al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

© Xavier Miserachs, 1968 – Col·lecció MACBA

© Xavier Miserachs, 1962 – Col·lecció MACBA  

Seguint les passes de la cessió del fons fotogràfic d’Oriol Maspons al MNAC, la família Miserachs ha dipositat, sense perdre’n la possessió, el fons fotogràfic (80.000 imatges), bibliogràfic i documental d’un dels principals fotògrafs del panorama català. A més, el fons de Xavier Miserachs, ha estat cedit en condició d’estudi i serà el Centre d’Estudis i Documentació del MACBA l’encarregat de desgranar l’entramat visual de Miserachs que podria finalitzar amb una l’obertura d’una exposició el 2012 o el 2013.

Per últim una petita revolució, l’estudi i catalogació serà public i en obert, i les fotografies es podran consultar al perfil flickr que disposa el MACBA (a partir d’avui ja se’n poden consultar algunes a les col·leccions del MACBA a flickr).

© Xavier Miserachs, 1962 – Col·lecció MACBA

FOTOSONORES (1)

Que la fotografia ha resultat un excel·lent complement d’altres representacions artístiques és més que evident, però molts cops una mateixa expressió multidisciplinar aconsegueix l’arrodoniment de l’obra. En aquests casos la imatge forma part de les motivacions de la creació per oferir un obra conjunta perfectament acabada on la fotografia no és un element de suport sinó que forma part del continent.

En aquest sentit la imatge utilitzada en la portada dels discos (LPs en deien abans, àlbums després, ara abreviant en diem CDs fins que el suport acabi de perdre la consistència) no respon en tots els casos a una simplista tasca de màrqueting sinó a un sentit expressiu del global d’un àlbum. A partir d’aquí a Ullcluc ens agradaria anar-vos presentant les que creiem millors portades (covers) de la història de la música, on el treball fotogràfic és excel·lent i s’hi adiu amb un criteri molt més que comercial.

 © Robert Mapplethorpe // Horses © Patti Smith (1975)

Encetem secció al blog (l’hem batejada com fotosonores) amb Patti Smith Horses (1975), l’àlbum (vinil, LP…) que va treure de l’anonimat a l’Smith. Horses tenia una portada tan senzilla com potent. Un retrat de la Smith amb una postura molt masculina i desafiant, una declaració de principis del que es trobaria a dins (ni més ni menys que Gloria, punk, desafiant, però elegant). Els cavalls de la Patti Smith estaven extrapolats gràficament per un fotògraf amic, que s’iniciava i que acabaria sent un revulsiu fotogràfic, Robert Mapplethorpe. La poeta del punk va trobar una estreta col·laboració amb Mapplethorpe que va signar unes quantes imatges més que anirien construint la personalitat del punk d’Smith, tot i que la seva expressió fotogràfica s’acabaria radicalitzant cap a la provocació convertida en art.

 © Robert Mapplethorpe

Precisament fa uns mesos Patti Smith va publicar “Just Kids” un llibre autobiogràfic centrat amb la seva relació d’amistat amb Mapplethorpe i els anys de vida bohèmia al límit. Segons relata es tracta d’una promesa que havia fet al mateix fotògraf, mort a causa de la sida l’any 1989.

No podem acabar aquest post sense posar la següent foto, d’un recital memorable:

 © Albert Carreras 2005

Escolta Horses de Patti Smith a spotify: Patti Smith  – Horses