INGRÀVIDA BELLESA

Fixeu-vos bé en aquest títol: Ingràvida bellesa. Posem que us el diuen sense cap afegitó. Posem que no sabeu a què fa referència. ¿En què pensaríem? En la tija d’una flor rara i fràgil, per exemple, una d’aquelles flors el nom de la qual se’ns escapa —nosaltres que no tenim el bell costum de sortir al bosc a herboritzar, com feia el poeta Joan Perucho!—, una flor gairebé alada que, quan la toquem en anar-la a collir, se’ns desfà als dits. O ens vindria al cap un lepidòpter, també. Sí, una d’aquelles papallones que tant atreien l’escriptor Vladímir Nabokov, potser perquè tenia el color variable i delicat d’un adjectiu misteriós quan s’aplica a un nom rememoratiu, i perquè s’escapava de la presó del salabret (o de la ploma, el salabret del geni), cosa que encara la devia fer més bella!

Eugeni d’Ors va distingir entre les formes que pesen i les formes que volen. Era, en definitiva, la manera que tenia Xènius de dur una mica més enllà l’antiga distinció entre el que és apol·lini i el que és dionisíac; una expressió, en definitiva, de l’oposició entre el temperament clàssic i el romàntic. Però aquesta ingràvida bellesa que estem a punt de conèixer a mi em fa l’efecte que, a desgrat del títol —magnífic, per cert—, aplega, amb una exquisida sensibilitat, les dues cares de la moneda; això és, la forma que pesa i la forma que vola. No sé si abans, en algun racó del món, s’havia mirat mai de reunir aquestes tres arts: la dansa, l’elaboració de vi i la fotografia. Segurament sí, perquè no hi deu haver res que no s’hagi inventat o descobert. Però avui voldria insistir en el projecte que han desenvolupat aquests tres artistes: la ballarina Jèssica Estadella, el celler Carlania i el fotògraf Albert Carreras.


Que hi ha bellesa en els moviments de la Jèssica, en la seva manera d’abraçar l’aire i de modelar el ritme, en la seva agosarada manera de reptar la gravetat (i en la seva manera —l’altra manera— de reptar per, tot seguit, envolar-se), ¿qui podria dubtar-ho? Que hi ha bellesa en la filosofia dels vins de terrer que desenvolupen en Jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, en la seva benaurada obstinació per brunyir el gust del trepat, no crec que hi pugui haver ningú que ho discuteixi. I que n’hi ha, també, de bellesa, en les fotografies de l’Albert Carreras, en la seva magistral perspicàcia per rescatar els cossos del llast de la temporalitat… això és, igualment, una cosa palesa, que cau de madura.


El que em fascina, però —encara més: el que em commou—, és que aquestes tres disciplines artístiques s’entrellacin (“com en la nit les flames a la fosca”, que va escriure el poeta Rosselló-Pòrcel), i que ho facin, cada una d’elles, des de la seva especificitat. És ingràvida, certament, la bellesa del moviment: la dansa representa una pintura efímera, dibuixa un retaule que, figura d’un núvol, es desfarà tot seguit. Es desfarà, aclarim-ho, corpòriament. Quin pes que tindrà, en canvi, en el nostre record. Quina consistència, el fet d’haver-lo experimentat com a espectadors, d’haver gaudit d’un monòleg de dansa com el de la Jèssica! Carlania és el nom d’un vi excel·lent, que a un penedesenc com jo li fa desvetllar emocions molt fondes, un punt més feréstegues i atrevides que les que solen provocar-me els vins de la meva regió. Els vins d’en Jordi i la Sònia pesen, certament, perquè enfonsen les arrels en la tradició, en la mil·lenària cultura del vi (que aviat està dit!). Però, alhora, volen —volen, sí—, perquè hi ha alguna cosa de temptativa i assaig, de risc (reeixit), en el fet de voler anar més enllà, d’aventurar-se sempre a fer sentir, partint d’una varietat antiga i noble, uns gustos que mai abans no havíem tastat. I d’en Carreras, ¿què en puc dir, del meu amic Albert? Estimo profundament el seu art, que tinc el privilegi d’haver acollit en un dels meus llibres recents de poesia. Ell és un esteta sense mica d’afectació, que no sols mira d’una manera absolutament personal, sinó que ens convida a mirar altrament: quants de detalls que hi ha, en les seves obres! Si ens presenta un cos, una cara, jo no puc mai deixar de pensar en els altres cossos i les altres cares que ens han conduït a aquells que ara mirem: els del jove, si el retratat és vell; els del nen, si el fotografiat és un adolescent. Si ha enfocat un paisatge, no em sé estar de rumiar com devia ser aquell mateix paisatge abans que la càmera de l’artista n’hagués immortalitzat els volums i els colors… El pes i el vol, també en les obres de l’Albert, són dues instàncies que viuen críticament harmonitzades. La bellesa de la seva mirada ens fa més savis: contribueix a l’acuïtat de la nostra pròpia mirada.


Dansa, viticultura i fotografia són, per tant, i a partir d’ara, arts que s’estimen. No deixem passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle. Perquè, com va escriure el poeta John Keats, “a thing of beauty is a joy for ever”.



Jordi Llavina




Anuncis

PHOTOGRAPHY BITES

Us presentem Photography bites, un magazine col·laboratiu dedicat a la fotografia contemporània i conservat per Ullcluc.

Photography bites funciona a través del servei paper.li, una eina que treballa alimentant-se automàticament de diferents fils d’informació com llistes de twitter o RSSs; en el nostre cas, són revisats per nodrir les informacions que apareixen a la revista digital, totes en relació a la fotografia i procedents de múltiples fonts que considerem d’interès.

La publicació, que tindrà una edició setmanal pot ser consultada aquí: Photography bites

http://widgets.paper.li/javascripts/sr.embeddable.jsPaperli.PaperFrame.Show({id: ‘b85e7127-946c-4907-93ae-2d1c34a3e853’, width: 900, height: 1108, background: ‘#ECECEC’, borderColor: ‘#DDDDDD’})

PEL DAMUNT EL MAGMA DEL SEGLE XX

Carme Martí publica Un cel de plom una de les novel·les de l’any, inspirada en la vida de Neus Català. Hem pogut treballar amb ella, en el petit suport fotogràfic del llibre i retratar-les a les dues, a la Carme i a la Neus. Tota una experiència.

Neus Català, © Albert Carreras 2010
Neus Català, © Lourdes Rué 2012

A començaments de febrer d’enguany la Lourdes i jo vam arribar-nos a Els Guiamets, per fotografiar a la Neus Català i la Carme Martí. En principi havia de ser una sessió curta, per obtenir les fotografies que havien d’aparèixer a les contraportades dels llibres (Un cel de plom en català i, Cenizas en el cielo en la traducció al castellà), però amb la Neus no hi ha res curt ni distant; aviat se’t guanya i, amb la més planera naturalitat, exposa la transcendència de les seves paraules, justes i viscudes, una a una.

Quan vaig fer les primeres fotografies a la Neus Català, l’any 2010, ja va imprimir la seva personalitat a les imatges. Un caràcter de pedra, però no d’aquelles pedres rocoses i tosques, tampoc de les precioses i brillants, sinó d’aquelles roques ígnies, magmàtiques, una pedra noble i duríssima, amb tan bagatge que la seva mirada es transforma en una lliçó humana quan parla amb algú que té un mínim coneixement de la història europea del segle XX. La Neus ha caminat pel damunt el magma del segle XX.

En tornar de l’entrevista, aquell març, en vaig fer un post a corre-cuita, intentant recalibrar tot el que ens havia explicat. Impensable posar-s’hi en la pell, ni que sigui només en la més petita part del relat. El breu post el podeu recuperar aquí. Ara, si en voleu saber tota la història, teniu aquesta delicada novel·la de la Carme, reconstruïda amb font de primera mà, una eina en forma d’homenatge al compromís de la Neus, el de no oblidar.

Neus Català, © Lourdes Rué 2012

Neus Català i Carme Martí, © Albert Carreras 2012

Neus Català i Carme Martí, © Lourdes Rué 2012

Neus Català,  Albert Carreras 2012
Neus Català, © Albert Carreras 2012

Neus Català, © Lourdes Rué 2012

Llegeixo una notícia; el passat 17 de març va morir l’últim responsable nazi condemnat per la justícia Alemanya, gairebé coincidint amb l’aparició del llibre. La Neus els ha sobreviscut a tots, i la seva memòria els passarà per sobre.

Filla de pagesos d’un petit poble del Priorat, Neus Català era una jove inquieta de vint-i-un anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. Amb aquest llibre reviu la joventut interrompuda per la guerra i la ràpida presa de consciència social. Barcelona, Premià de Mar i, finalment, la retirada a peu per la frontera fins arribar al sud de França. La resistència, els maquis i el primer gran amor. Passió i rebel·lió, fins al dia que els SS truquen a la porta. Presó. Un llarg viatge de tren fins Ravensbruck, Hollschein … i el començament de l’infern.

Neus Català va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre les companyes. En ser alliberades es van prometre no oblidar. Als noranta-sis anys es manté fidel a la seva lluita per la memòria.

Un cel de plom, de Carme Martí
Amsterdam llibres, 2012

TORNEM A LA REVISTA SONS

Ullcluc torna a publicar a la revista Sons de la Mediterrània, (número de novembre-desembre) editada pel Grup Enderrock, que repassa el concert de Xavier Baró a l’arrencada del VI Circuit Folc. Us deixem amb la  imatge de la revista, però en podeu fer un cop d’ull en aquest quiosc digital: quiosc.cat

Sons de la Mediterrània, número 24, setembre-octubre de 2011 – Foto: Xavier Baró, © Albert Carreras, 2011

PRESENTACIÓ DE CRÒNIQUES RURALS

El divendres 18 de novembre vam fer la primera de les presentacions del llibre Cròniques rurals, una presentació en societat a la seu del Museu de la Vida Rural, punt de partida del projecte. Hi intervingueren els autors del llibre, en Jordi Llavina i la Carme Martí, i un servidor, que n’ha fet les fotografies. També ens van acompanyar dos dels protagonistes de les vint entrevistes, reconvertides en narracions, que conformen el llibre, l’escriptor Joan Rendé i el fotògraf Josep Bou.

Albert Carreras, Jordi Llavina i Carme Martí, © Lourdes Rué, 2011

Joan Rendé i Josep Bou, © Lourdes Rué, 2011
Jordi Llavina, © Lourdes Rué, 2011
Joan Rendé i Albert Carreras, © Lourdes Rué, 2011