INGRÀVIDA BELLESA

Fixeu-vos bé en aquest títol: Ingràvida bellesa. Posem que us el diuen sense cap afegitó. Posem que no sabeu a què fa referència. ¿En què pensaríem? En la tija d’una flor rara i fràgil, per exemple, una d’aquelles flors el nom de la qual se’ns escapa —nosaltres que no tenim el bell costum de sortir al bosc a herboritzar, com feia el poeta Joan Perucho!—, una flor gairebé alada que, quan la toquem en anar-la a collir, se’ns desfà als dits. O ens vindria al cap un lepidòpter, també. Sí, una d’aquelles papallones que tant atreien l’escriptor Vladímir Nabokov, potser perquè tenia el color variable i delicat d’un adjectiu misteriós quan s’aplica a un nom rememoratiu, i perquè s’escapava de la presó del salabret (o de la ploma, el salabret del geni), cosa que encara la devia fer més bella!

Eugeni d’Ors va distingir entre les formes que pesen i les formes que volen. Era, en definitiva, la manera que tenia Xènius de dur una mica més enllà l’antiga distinció entre el que és apol·lini i el que és dionisíac; una expressió, en definitiva, de l’oposició entre el temperament clàssic i el romàntic. Però aquesta ingràvida bellesa que estem a punt de conèixer a mi em fa l’efecte que, a desgrat del títol —magnífic, per cert—, aplega, amb una exquisida sensibilitat, les dues cares de la moneda; això és, la forma que pesa i la forma que vola. No sé si abans, en algun racó del món, s’havia mirat mai de reunir aquestes tres arts: la dansa, l’elaboració de vi i la fotografia. Segurament sí, perquè no hi deu haver res que no s’hagi inventat o descobert. Però avui voldria insistir en el projecte que han desenvolupat aquests tres artistes: la ballarina Jèssica Estadella, el celler Carlania i el fotògraf Albert Carreras.


Que hi ha bellesa en els moviments de la Jèssica, en la seva manera d’abraçar l’aire i de modelar el ritme, en la seva agosarada manera de reptar la gravetat (i en la seva manera —l’altra manera— de reptar per, tot seguit, envolar-se), ¿qui podria dubtar-ho? Que hi ha bellesa en la filosofia dels vins de terrer que desenvolupen en Jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, en la seva benaurada obstinació per brunyir el gust del trepat, no crec que hi pugui haver ningú que ho discuteixi. I que n’hi ha, també, de bellesa, en les fotografies de l’Albert Carreras, en la seva magistral perspicàcia per rescatar els cossos del llast de la temporalitat… això és, igualment, una cosa palesa, que cau de madura.


El que em fascina, però —encara més: el que em commou—, és que aquestes tres disciplines artístiques s’entrellacin (“com en la nit les flames a la fosca”, que va escriure el poeta Rosselló-Pòrcel), i que ho facin, cada una d’elles, des de la seva especificitat. És ingràvida, certament, la bellesa del moviment: la dansa representa una pintura efímera, dibuixa un retaule que, figura d’un núvol, es desfarà tot seguit. Es desfarà, aclarim-ho, corpòriament. Quin pes que tindrà, en canvi, en el nostre record. Quina consistència, el fet d’haver-lo experimentat com a espectadors, d’haver gaudit d’un monòleg de dansa com el de la Jèssica! Carlania és el nom d’un vi excel·lent, que a un penedesenc com jo li fa desvetllar emocions molt fondes, un punt més feréstegues i atrevides que les que solen provocar-me els vins de la meva regió. Els vins d’en Jordi i la Sònia pesen, certament, perquè enfonsen les arrels en la tradició, en la mil·lenària cultura del vi (que aviat està dit!). Però, alhora, volen —volen, sí—, perquè hi ha alguna cosa de temptativa i assaig, de risc (reeixit), en el fet de voler anar més enllà, d’aventurar-se sempre a fer sentir, partint d’una varietat antiga i noble, uns gustos que mai abans no havíem tastat. I d’en Carreras, ¿què en puc dir, del meu amic Albert? Estimo profundament el seu art, que tinc el privilegi d’haver acollit en un dels meus llibres recents de poesia. Ell és un esteta sense mica d’afectació, que no sols mira d’una manera absolutament personal, sinó que ens convida a mirar altrament: quants de detalls que hi ha, en les seves obres! Si ens presenta un cos, una cara, jo no puc mai deixar de pensar en els altres cossos i les altres cares que ens han conduït a aquells que ara mirem: els del jove, si el retratat és vell; els del nen, si el fotografiat és un adolescent. Si ha enfocat un paisatge, no em sé estar de rumiar com devia ser aquell mateix paisatge abans que la càmera de l’artista n’hagués immortalitzat els volums i els colors… El pes i el vol, també en les obres de l’Albert, són dues instàncies que viuen críticament harmonitzades. La bellesa de la seva mirada ens fa més savis: contribueix a l’acuïtat de la nostra pròpia mirada.


Dansa, viticultura i fotografia són, per tant, i a partir d’ara, arts que s’estimen. No deixem passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle. Perquè, com va escriure el poeta John Keats, “a thing of beauty is a joy for ever”.



Jordi Llavina




Anuncis

L’ARC DEL COS

És l’arc del cos, és el volum, la carn que emergeix de l’ombra. El pur entreforc de la vida, l’esplendor de la joventut. La insinuació d’aquest sospir que és l’existència abans de tornar a l’ombra.

Jordi Llavina     

L’arc del cos 1, © Albert Carreras 2012

L’arc del cos 2, © Albert Carreras 2012

L’arc del cos 3, © Albert Carreras 2012
L’arc del cos 4, © Albert Carreras 2012 
L’arc del cos 5, © Albert Carreras 2012

.

CRÒNIQUES RURALS

Presentem el llibre Cròniques Rurals, el testimoni de vint personalitats del nostre país en la seva relació amb el camp i l’entorn rural.


«Aquell que oblida les arts i els costums de l’antigor oblida la vida mateixa, feta de la lluita deIs homes i els seus afanys», va escriure el cretenc Pandelís Prevelakis en la seva Crònica d’una ciutat. El llibre que us presentem aplega el testimoni de vint personalitats del nostre país.

Excel•leixen en camps tan diversos com la literatura, la ciència, l’art, la teologia, l’economia, el periodisme, la política, la gastronomia, l’escalada, la fotografia, el cinema, l’organització d’espectacles… I tots i cada un d’ells, a la seva manera, reivindiquen els valors de la vida del camp, ja sigui per via dels seus records d’infància, ja sigui perquè han decidit instal•lar-se en un poble o, fins i tot, en algun paratge remot de la naturalesa catalana.

Memòria i reivindicació: aquests són els dos pilars damunt els quals recolzen els suggeridors relats de Cròniques rurals. Per això mateix, podríem dir que el que ens ha sortit és tant un llibre essencialment poètic com un llibre radicalment polític.

Cròniques Rurals
Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras
Editorial Barcino, 2011
Entrevistes a Joan Rendé, Carme Ruscalleda, Ponç Pons, Lluís Foix, Araceli Segarra, Armand Puig i Tàrrech, Gay Mercader, Joan Margarit, Josep Bou, Roger Mas, Perico Pastor, Josep M. Esquirol, Cosima Dannoritzer, Joan Massagué, Sílvia Alcàntara, Ramon Tremosa, Roser Capdevila, Josep Piera, Francesc Colomer i Neus Català.

POSTS RELACIONATS:
Tiratge de Cròniques rurals
Vídeo de Cròniques rurals
Presentació de Cròniques rurals a l’Espluga de Francolí

LLUÍS FOIX

© Albert Carreras, 2011

L’escriptor Jordi Llavina defineix en Lluís Foix amb una excel·lent fórmula: “tracta amb un respecte idèntic les coses del camp, fins i tot les més menudes, i les coses de geopolítica, que per definició solen ser colossals“. El Sr. Foix és així, una persona que dedica la mateixa passió i intensitat a explicar com es passen les olives per un purgador que el perquè de la cimera entre Ronald Regan i Mikhail Gorbatxov a Reikiavík l’any 1986. Fascinant.

PRESENTEM "LA FORÇA DE LA MÀ DE L’HOME"

El passat dimarts 28 la Fundació Lluís Carulla va presentar al Palau Robert de Barcelona el llibre La força de la mà de l’home, el nou catàleg del Museu de la Vida Rural. Aquest volum, escrit per Jordi Llavina i amb les fotografies d’Albert Carreras i Jordi Vidal, enceta la Col·lecció Museu de la Vida Rural, un projecte bibliogràfic centrat en l’etnologia catalana. La col·lecció, de la qual el mateix Llavina n’és el director, compta amb Clara Arbués, Lluís Calvo, Joan Frigolé, Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas com a consell assessor.

Jordi Llavina durant la presentació. Foto © Jordi Vidal

El títol, que manlleva un vers del poeta Joan Vinyoli, ha estat editat per l’Editorial Barcino en edició quadrilingüe: català, castellà, anglès i francès. La força de la mà de l’home és un extens recorregut per les sales del Museu, perfectament detallades per la narració de Llavina que “poesseja” sovint, enriquint el text amb multitut de detalls i referències a pensadors i vivències, i posant sobre el paper l’autèntica experiència humana que és la visita al museu.

En l’apartat gràfic s’ha treballat per posar en esment i en lloc destacat els detalls de les peces de la col·lecció permanent del museu i de les escenografies evocadores que presenta. Les textures de la fusta, el vidre, el ferro i la mà de l’artesà hi són ben presents així com una sèrie d’imatges dels diferents espais amb la intenció de completar la visita física al museu. La pell d’aquestes peces és en cada cas un paisatge minúscul ple de vida on l’estella del treball, les pàtines viscudes, l’esquerda de l’ús, la complexitat de la confecció i una perfecta harmonia entre disseny i utilitat les converteixen en elements patrimonials de primer ordre. En aquest sentit, les fotografies realitzades pel llibre també han intentat recrear el poema de Joan Vinyoli que, paral·lemanet al text, encaixa en la plàcida descripció d’un fons de peces que:

diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però clamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.

Fotos: © Albert Carreras, 2010.

JOAN SOLÀ (1940-2010)

Mor Joan Solà, orella i pas insomnes
Jordi Llavina

@font-face { font-family: “Georgia”; }p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; } Fa una setmana, l’Avui va publicar l’últim article de Joan Solà, titulat “Adéu-siau i gràcies!”. El mestre, el professor, el doctor en filologia, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Joan Solà s’hi acomiadava dels seus lectors amb una humilitat i una enteresa d’ànim que només es dóna en els homes eminents i en les personalitats més generoses. Hi afirmava que “la pràctica de l’article setmanal m’ha ensenyat a escriure”, i el fet és que els seus papers eren clars, impecables i, sovint, punyents. Acabava l’article dient: “Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català”, i el rubricava així: “I moltíssimes gràcies”.

Un bon record del Savi Solà
© Albert Carreras, 2009

L’escriptor Solà havia evolucionat molt des de la publicació, l’any 1972, d’aquells dos volums fonamentals de la lingüística catalana contemporània, Estudis de sintaxi catalana, que, tot i la seva rellevància històrica, ell havia considerat més d’una vegada un “paradigma de foscor estilística”. Hi patia, llavors, escrivint. El seu cap feia massa via, explorava territoris molt embardissats, i la mà havia d’acordar tot d’estímuls diversos, havia de fer llum damunt massa aspectes que, abans que ell, si no eren Fabra o Coromines, ningú no havia tractat mai. Ja feia molts anys, però, que els llibres de Solà eren d’una gran amenitat, i científicament molt progressistes. Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), per exemple, guanyava en claredat expositiva. Empúries va anar publicant moltes de les seves obres dels noranta: Lingüística i normativa (1990), Normativa: estat de la qüestió (1994)… Poc abans, ens havia arribat aquella delícia del Tractat de puntuació (1989), escrit amb Josep M. Pujol, que desembocaria en una obra més ambiciosa: Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic (1995). Solà era un home que tenia un respecte sever per la llengua; un respecte, però, que no va néixer amb l’estudi acadèmic, sinó en la infantesa, amb les primeres paraules apreses.


Fa poc s’ha publicat l’obra Joan Solà. 10 textos d’homenatge, que aplega el testimoni d’amics i col·legues que han treballat amb ell. Tots coincideixen a destacar el rigor científic de l’homenatjat, el seu compromís amb l’exigència professional. El llibre repassa una vida dedicada a la llengua, que, a desgrat del límit imposat per la malaltia, ha tingut prou temps per donar-nos una obra colossal. Consulteu, si no, la “Bibliografia de Joan Solà”, que firmen la seva filla Nausica i Xavier Fargas: cinquanta pàgines plenes de lletra espessa que donen fe de la contribució científica de Solà. I que revelen un fet important: el lingüista de Bell-lloc d’Urgell, com els grans lingüistes del segle passat, ha compost, tot sol, una obra ingent, de referència. Però, a la vegada, ha treballat, com a coautor o com a director, en la realització d’obres magnes, la més important de les quals és la gegantina Gramàtica del català contemporani (2002), en tres volums, que va dirigir juntament amb Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya.

Solà ha estudiat la llengua del dret i del revés: la sintaxi, el lèxic. En l’aspecte científic, quedarà, juntament amb Coromines, com el gran lingüista català dels últims decennis. Però hi ha la persona. Tenim a mà els seus llibres, podem continuar fent servir molts dels usos que ell va descriure —i que va prescriure—, però l’home se n’ha anat. Més d’una vegada, l’havia vist pesant figues o fins trencant el son, encabat d’un dinar. Ara bé, la idea que hagi tancat els ulls per sempre fa de molt mal empassar. Excursionista infatigable, sempre amb l’orella parada, sembla que Joan Vinyoli el descrivís amb aquell vers d’El Callat: “mes ara sóc orella i pas insomnes”.

Descansa en pau, estimat mestre i professor, amic Joan.
Arreveure i gràcies!

Jordi Llavina