RETRATS DE LLENÇOL

Retrats de llençol és una carta de presentació molt descriptiva però summament fidel a la realitat del fotògraf Darder pare. “Pare” perquè estem parlant d’una saga, comparable, almenys en extensió, a la dels Català en més facetes de les que a primer cop d’ull es poden copsar. El retrat de llençol és també un símbol improvisatiu de l’estudi ambulant, armat en qualsevol racó, aprofitant un marc arquitectònic, unes plantes o una catifa, i un laboratori portàtil.

Així s’inicia Josep Darder fill de carreter a fer fotografia rural a les primeres dècades del segle XX.

Fins aquí tot fàcil de reconèixer i habitual, el fotògraf de poble que va on se’l crida i compagina altres feines (més serioses) fent una tasca a vegades molt repetitiva i tècnica per documentar el rostre de les persones davant les primeres cartes d’identificació personal, amb un l’obligatori segell timbrant l’obligatòria fotografia.

Sense títol, Josep Darder.

Fins aquí.
Fins que apareix aquesta fotografia: Sense títol. Nen davant una porta (li he dit jo).

Fixeu-vos, és una autèntica meravella, una lliçó d’enquadrament, una intencionalitat que sobrepassa el fet del fotògraf de poble i mostra una l’ull modern de Darder. La porta, el nen, la cadira buida… no podem saber com es va donar el fet d’aquesta imatge. L’únic que tenim és la seva existència que deixa entreveure un sentit de representació visual que, tractant-se dels anys 10-20, es pot catalogar com a revolucionària en tota la seva magnitud.

No és una foto sola.

L’estiu de 2016 vaig tenir l’oportunitat de reproduir digitalment tot el fons Darder, conservat familiarment i amb excel.lència pels seus successors. Més de 200 plaques de vidre en gelatinobromur que vaig processar una a una per descobrir aquestes meravelles. El ciclista, els andalusos, el paisatge rural, la família, la caçadora… autèntiques singularitats envejables recopilades a l’exposició que es pot veure al MVR fins el 27 d’agost de 2017 i que he tingut la sort de comissariar conjuntament amb els successors de l’autor, també fotògrafs, que han guardat de forma envejable per a un conservador el fons fotogràfic familiar.

Una sort poder veure, manipular i treballar amb aquestes joies poc conegudes del patrimoni fotogràfic català.

Anuncis

DANNY LYON

A Foto Colectania es pot veure un petit monstre d’exposició, petit per ser de dimensions humanes, i monstre perquè les dues sèries de Danny Lyon que pengen de la tranquil·la sala de Colectania són un cupatge mestre d’enquadrament, contingut i cohesió.
Anàvem a veure The Bikeriders, una de les sèries presentades, amb la idea de trobar-nos una selecció de macarres motards dels 60, aquells tòpics Hells Angels i derivats plens de tatuatges en posició desafiant i arquetípica, i vàrem descobrir una excel·lent exposició de retrats més que íntims. Lyon, pioner de la fotografia documental moderna, empatitzava de tal forma amb els seus projectes, que poc temps després d’iniciar-los, com en el cas de The Bikeriders, el grup el fagocitava, trencant la barrera de l’individu intrús i deixant-lo participar en la realitat de les coses. De macarres ni un, la sèrie de Bikeriders és una finíssima feina documental on els subjectes prenen el protagonisme a base de verisme en blanc i negre. Els retrats, perquè tot són retrats, són persones desenvolupant-se amb naturalitat en el seu estil de vida, acompanyats pels textos del mateix Lyon o dels mateixos retratats, testimonis que fan de tascó a les fotografies una a una.
© Danny Lyon, The Bikeriders (1969) – Foto Colectania


La segona sèrie, titulada Uptown, encara es reafirma més en aquesta mena de tractament albí del retrat. Potser amb unes fotografies encara més acurades, on les persones que conformen les narracions segueixen sent les protagonistes. Les fotos són maquíssimes, a més amb unes immaculades còpies d’època. Lyon, natural i sense pretensions, és una mica com aquells qui fotografiava. Mimetisme fotogràfic.
Danny Lyon
Nascut a Brooklyn el 1942, Danny Lyon està considerat un dels més influents i originals fotògrafs documentalistes del segle XX. Cineasta a més de fotògraf, va ser pioner del Nou Documentalisme, amb treballs molt propers plantejats a llarg termini. La seva obra, tot i que s’ha vist en nombroses exposicions, aposta clarament pel llibre com a treball final, un mitjà que li proporciona una gran difusió així com la possibilitat d’integrar textos, molts cops provinents dels seus protagonistes.

Danny Lyon – Sèrie The Bikeriders – Foto Albert Carreras

Danny Lyon – Sèrie Uptown – Foto Albert Carreras




Danny Lyon
The Bikeriders / Uptown
Fundació Foto Colectania
Del 24 de gener al 17 d’abril de 2014

Nota biogràfica a partir dels textos elaborats per Foto Colectania.

HISTÒRIES DE COL·LODIONISTES: QUICO ESTIVILL

En Quico Estivill no és fotògraf (o no ho és de moment), és un artista multidisciplinar, amb un magnífic traç amb llapis i pinzell, escenògraf, escultor, professor de Belles Arts i, dins d’una construcció impecable i majoritàriament autodidacta, un artista del pensament i de la reflexió. Res del que fa és gratuït ni simple exhibició.
Deia que “encara” no és fotògraf perquè, pel projecte que actualment té entre mans està investigant tècniques fotogràfiques antigues com el col·lodió humit. Una exploració acuradíssima que, tot i que haurem d’esperar, garanteix un èxit imminent.
Avui ha vingut a ensenyar-me la càmera que utilitzarà, una màquina de fusta del segle XIX de fabricació francesa (una F. Jonte, construïda al 126 de la Rue Lafayette de París segons glossa la placa de la marca). Muntada hi duu una lent de manufactura anglesa. És una peça magnífica de disseny intel·ligent fins l’últim detall, una màquina de quan les màquines eren boniques i es feien no només per ser útils sinó per ser peces de veritable bellesa. Per entendre’ns: com un instrument musical que, a part de sonar bé, ha de ser agradable a la vista i al tacte del músic; al final l’art sorgirà d’una bona relació entre els dos. Segurament un fabricant de càmeres fotogràfiques dels segle XIX s’assemblava més del que ens pensem a un lutier de la vella escola.
Tot i que es poden fer col·lodions amb càmeres de plaques modernes, res millor al embarcar-se en processos centenaris que utilitzar els materials i màquines que pertoquen, com és el cas també del nostre projecte amb la Cydonia.
Valdrà la pena seguir el projecte de Quico Estivill de prop, de moment però us ensenyem la càmera.

Fotografies: © Albert Carreras, 2014
www.quicoestivill.es

HERMANN LANDSHOFF

L’any 2012, la secció fotogràfica del Münchner Stadtmuseum va prendre possessió de la col·lecció Hermann Landshoff (1905-1986) constituïda per unes 3600 còpies fotogràfiques d’època datades entre 1927 i 1970 i donades al museu per la família del fotògraf.

Landshoff, caricaturístia i il·lustrador nascut a Alemanya, va fer-se conegut per un reportatge fotogràfic a Albert Einstein que li obrí les portes a diverses publicacions. Poc a poc l’il·lustrador va derivar a fotògraf fins que al 1933, amb l’accés al poder dels nazis, es va veure obligat a exiliar-se a París on va continuar treballant de fotògraf per Vogue fins haver-se d’exiliar novament als Estats Units.

La pintora surrealista Leonora Carrington en un dels cartells de la mostra de Landshoff

A Nova York Landshoff va esdevenir un dels fotògrafs de moda més fascinants treballant per Harper’s Bazaar i Mademoiselle i innovant amb una nova fotografia de moda en situacions quotidianes. Paral·lelament i sota els auspicis de Peggy Guggenheim va iniciar una magnífica selecció de retrats d’artistes, sobretot del nucli europeu i de la comunitat surrealista fincada a Nova York amb André Breton i Marcel Duchamp al capdavant.

Però la sèrie més important de Landshoff, en la meva opinió, és la fotografia de fotògrafs, sense cap mena de dubte el que més ressalta a l’exposició que es pot veure actualment al Museu de la ciutat de Munic. Landshoff és el fotògraf dels fotògrafs i en la mostra s’hi pot veure una gran selecció dels més de setanta retrats que va fer a col·legues de professió que amb el temps han esdevingut els grans mestres de l’art fotogràfic, Avedon, Evans, Penn, Parks, Weege, Frank, Cunnigham, Kertész i un llarg etcètera que fa somriure al públic i posa desconegut rostre a grans noms.

Una exposició memorable, de la que se’n pot dir ‘autèntica restrospectiva’ amb més de 250 fotografies, la majoria còpies d’època, això vol dir fotografies mesurades i cap monstre de 2×3 metres, ben il·luminades i que de ben segur no farà punt i final al museu on es custòdia l’immens fons.

Trobareu una selecció d’obres en aquest enllaç de l’editor del catàleg: SCHIRMER/MOSEL VERLAG

Façana del Münchner Stadtmuseum, © Albert Carreras, 2013
La fotografia de la lona és Auf der Dachterrasse von Saks Fifth Avenue, New York 1942

Hermann Landshoff
Eine Retrospektive 1930-1970
24.11.2013 / 21.04.2014
Münchner Stadtmuseum, Munic.

LA FOTOGRAFIA DE BALDOMER GILI

Fa uns dies i gràcies a una cadena de tuits vaig fer cap al perfil a flickr del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida. Les últimes imatges penjades a aquest perfil destaquen per formar part d’un gran fons de fotografies fetes per Baldomer Gili Roig (1873-1926) destacat pintor i dibuixant, especialista en paisatgisme. Un fons fotogràfic amb escenes amb bona variabilitat de motius, fruit de la utilització de la fotografia per al seu treball artístic. Ja a primer cop d’ull es visualitza la idea compositiva pictòrica a través de la fotografia pels estudis que posteriorment es traslladarien al llenç, afegint-hi el traç i el color. 
Però a mida que anava escrutant aquest fons, em començava a planar l’interrogant de si Gili Roig no només contemplava la fotografia com a eina… Amb l’acumulació de fotografies sembla que poc a poc, i al meu entendre, aquestes derivin cap a autèntiques obres, com si l’autor de forma inconscient, anés traçant un camí des de la fotografia utilitzada de forma auxiliar cap a l’obra fotogràfica en sí. Era realment així?
Segurament l’imaginari de l’exposició Seduïts per l’art, que va presentar el CaixaForum i la National Gallery de Londres a principis d’any, encaixaria a la perfecció en aquesta identificació d’art clàssic i fotografia, més en aquesta època quan la fotografia ja mig començava a ser considerada art independent per algun pensador il·luminat, segurament titllat de foll. En tot cas, el que caldria esbrinar (i seria fantàstic poder-li preguntar a l’autor) és fins a quin punt les fotografies que utilitzava eren auxiliars per la tasca artística de la pintura o realment tenien intenció i singularitats pròpies. A la contra però tenim que el fons s’ha donat a conèixer fa relativament poc, de manera que sembla que les fotografies de Gili responien més aviat a un fons privat, de col·lecció, auxiliar o documental que no pas la configuració d’obres amb tangibilitat pròpia. Si és aquest el cas, sense saber-ho, o sense voler-ho explotar, potser fruit encara del menysteniment de la fotografia com a art en aquesta època, està clar que Gili era un gran fotògraf amb un excel·lent domini de la tècnica. Contemporanis seus sí que utilitzaren la imatge com a obra final, exposant-la com a tal, però Gili Roig mai va extreure les seves fotografies de l’àmbit privat i de la consulta personal. Ara bé, vist el seu treball amb la càmera no estaria de més que se’l comencés a contextualitzar a la línia dels grans fotògrafs que conformen l’albada de la fotografia catalana. 


De la gran sèrie d’imatges, amb molts paisatges, retrats i estudis, en destaquen bones fotografies fetes amb la intenció de documentar el procés de creació a l’estudi o taller del pintor. Fotografies que gaudeixen d’una gran singularitat, amb cert aire d’instantània, amb tocs d’humor inclús, que per l’època que van ser preses resulten ser bastant sorprenents, com aquesta escena a l’estudi, un descans en una sessió amb model, on el mateix artista vestit amb una bata matussera encén una cigarreta a la model rodejada d’esbossos i pintures.

Cal fer un punt i a part per la interessantíssima col·lecció de retrats, aquests sí, amb clara vocació fotogràfica, on en destaca segurament el saber fer del pintor en les composicions i els posats. S’intueix aquí una bona condició de convenciment i de resolució de l’artista, més encara quan parlem de tècniques antigues, on totes les fotografies estan fetes amb plaques de vidre. Gili Roig sabia perfectament què es feia i sense alçar la fotografia al mateix nivell que la pintura sí que hi dedicava l’atenció necessària per aconseguir excel·lents retrats.
Encara més… home de món, el fons fotogràfic de Baldomer Gili presenta també fotografies de contingut documental, social i històric. Des de les fotografies al llarg i ample de Catalunya de gran valor etnològic, on sorprenen escenes rurals i marineres de gran delicadesa, fins a imatges preses arreu d’Europa, destacant les instantànies a França i a Itàlia, Roma, Florència, Venècia… i un parell d’imatges fetes durant la Setmana Tràgica a Barcelona, que com a contrapunt històric són de gran valor.
Sobre els estudis d’artista amb nus, cal menció a banda. Vist el global del fons caldria afirmar que són autèntics, o sigui, que realment són estudis o acadèmies d’artista per a pintures posteriors i no ‘falsos estudis’ per a la distribució clandestina de nus. És habitual trobar en les primeries de la fotografia imatges eròtiques disfressades d’estudis d’artista, bona i única manera de justificar la presa d’imatges de nus en conformitat a la moral i la legislació de l’època. D’exemples d’aquest contraban de fotografies eròtiques en trobem arreu d’Europa, principalment a França i a Anglaterra en èpoques anteriors i posteriors a la de Gili. Els apunts fotogràfics de nus de Gili Roig, a banda de ser originals (en aquest cas clarament auxiliars a la pintura) contenen aquella suggestió del passat, impregnats d’una certa bohèmia d’artista obcecat a deixar marcat el traç de la seva realitat. Figures amb un treball de nuesa clàssica que posteriorment es reinterpretaven en el marcat simbolisme de les obres de Gili, del qual n’era gran defensor. Que la seva pintura s’emmarqués en el moviment que s’oposava a la realitat verista en favor d’un concepte de realitat que, tot i no ser visible es podia arribar a intuir, també ajuda a explicar que la fotografia com a tal i degut al seu realisme no fos compresa com a art en sí per Gili Roig.

En resum, el fons de Baldomer Gili Roig és una autèntica sorpresa que ha gaudit aquest 2013 d’una exposició al Museu d’Art Jaume Morera, al qual hem d’agrair també el catàleg, la catalogació i la possibilitat de consultar les fotografies on-line, classificades en diferents blocs ben estructurats i compartides amb llicència oberta. Tot un luxe per introduir-nos a la manera de treballar de l’artista però també, a la seva mirada a través de la fotografia.

Fons Baldomer Gili al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (enllaços a flickr)

Fotografies sota Llicència Creative Commons
Autor: Baldomer Gili Roig – Arxiu Museu d’Art Jaume Morera de Lleida.

DE SANTOS

Comencem per la crítica: Instants d’una vida no és el millor títol que es pot col·locar a una exposició fotogràfica. Ni el fàcil tribulet de la paraula instantània, ni un incipient vel de qualitat retrospectiva a l’obra fruit d’una carrera que va començar, com ha de ser, amb el domini sota la llum vermella, haurien de ser les columnes que sostenen la benvinguda d’una mostra fotogràfica. No, el títol de l’exposició d’Enric de Santos al MVR no és el millor.
Al davant però, i en successió coherent, hi desfilen una quarantena de grans fotografies en poderós blanc i negre. I no em refereixo a un potència visceral de contrastos monocroms que t’empareden sense aire, sinó a les que gaudeixen d’una immensitat de grisos, reserves i precisió acurada de zones amb assortiment de matisos, englobades pel tot de la composició; perquè si una cosa hi ha en aquestes fotografies és una completa assignatura de quart curs sobre composició fotogràfica. Queda clar que l’Enric s’ha dedicat a la docència molts anys; lliçó de composició per començar.
De Santos és també un teoritzador de la fotografia. Sembla una cosa avorrida, però quan es viu permanentment enfilat sobre uns pilars de mantega, i creieu-me que el món de la imatge és el paradigma de l’eterna discussió sobre pilars de recolzament, s’agraeix molt que la teoria no només sigui una cantarella d’estilita que es predica a la mínima oportunitat, sinó que acabi sent transmesa amb precisió en l’obra fotogràfica. Aquesta sèrie de fotografies és també un fruit dels tombs i càbales d’un teòric que ha viscut més d’una revolució fotogràfica.
L’exposició ha estat comissariada, o sigui que les fotografies no han estat triades per ell, i amb independència de tècniques (són aquestes les que serveixen al fotògraf i no a l’inrevés) a Instants d’una vida hi ha una selecció d’imatges en diferents blocs, fonamentalment excel·lents paisatges propers on la textures en composició harmònica converteixen el senzill marc de fusta en aquella vella metàfora de la finestra al món, un món interpretat, de cap manera construït, prova altre cop de la seva teoria aplicada.

Foto © Enric de Santos

Foto © Enric de Santos

Instants d’una vida
Enric de Santos
MVR fins el 18 d’agost de 2013

ENAMORAR-SE D’UNA FOTOGRAFIA

Que t’agradi una fotografia depèn de moltes coses, possiblement la més significativa sigui la quantitat i qualitat de fotografies que hagis vist a la teva vida. El cervell humà és una immensa màquina de processar imatges, les llegeix a una velocitat indescriptible i les registra en un lloc complicat de definir. A més treballa dins un procés d’aprenentatge, cada cop ho fa més bé. En pot emmagatzemar milers de milions. Una fotografia que heu vist abans, ni que hagi estat només per un segons, la tornareu a reconèixer molts anys després. El cervell l’ha processat i la té a disposició. El cervell treballa així amb les imatges de rostres, de llocs…

Una altra cosa és quan dediqueu més temps del compte a mirar una imatge. Quan aquest temps en que el vostre cervell està processant la imatge s’allarga més del que realment necessitaria físicament. Aquest mecanisme és una mica més complex, el podríem definir com el fet d’enamorar-se d’una fotografia. I us hi enamoreu de tal forma que molts cops les persones hem hagut d’incloure permanentment aquestes imatges en la nostres vides, un quadre en una paret, un retrat a la tauleta de nit, una postal a la nevera, un fons d’escriptori…

Per enamorar-se d’una fotografia cal que s’alineïn uns quants mecanismes, també de difícil definició. Però m’atreviria a dir que, a part de l’objecte de la fotografia en sí, hi juga un paper fonamental la feina del fotògraf, com ha transportat la realitat en aquell marc delimitat, com l’ha il·luminat, com ha manipulat les ombres i les llums o com ha enquadrat la composició per aconseguir que la nostra mirada no escapi dels límits de la imatge i segueixi recorrent la fotografia fins a passar-se del temps que el cervell necessitaria per emmagatzemar-la. Aquí tindreu una bona fotografia.

Avui m’he quedat embadalit amb les dues fotografies que us poso a continuació. Les dues són fetes pel fotògraf lleidatà Emili Gausí, datades possiblement al voltant dels anys 20. Són dos retrats del que possiblement eren dues germanes que van compartir perruquera i camisa per fer-se la fotografia. Quina història fou la que les portà a fer-se fotografiar és la primera pregunta que em ve al cap mentre els mes ulls corren per dins els límits d’aquests retrats, on el mestratge del fotògraf Gausí va decidir envoltar-les en un negre absolut que les dota d’una atmosfera fotogràficament impecable i molt avançada per l’època.

Sense títol, Fotografia d’Emili Gausí a Lledia ca. 1920

Sense títol, Fotografia d’Emili Gausí a Lledia ca. 1920