INGRÀVIDA BELLESA

Fixeu-vos bé en aquest títol: Ingràvida bellesa. Posem que us el diuen sense cap afegitó. Posem que no sabeu a què fa referència. ¿En què pensaríem? En la tija d’una flor rara i fràgil, per exemple, una d’aquelles flors el nom de la qual se’ns escapa —nosaltres que no tenim el bell costum de sortir al bosc a herboritzar, com feia el poeta Joan Perucho!—, una flor gairebé alada que, quan la toquem en anar-la a collir, se’ns desfà als dits. O ens vindria al cap un lepidòpter, també. Sí, una d’aquelles papallones que tant atreien l’escriptor Vladímir Nabokov, potser perquè tenia el color variable i delicat d’un adjectiu misteriós quan s’aplica a un nom rememoratiu, i perquè s’escapava de la presó del salabret (o de la ploma, el salabret del geni), cosa que encara la devia fer més bella!

Eugeni d’Ors va distingir entre les formes que pesen i les formes que volen. Era, en definitiva, la manera que tenia Xènius de dur una mica més enllà l’antiga distinció entre el que és apol·lini i el que és dionisíac; una expressió, en definitiva, de l’oposició entre el temperament clàssic i el romàntic. Però aquesta ingràvida bellesa que estem a punt de conèixer a mi em fa l’efecte que, a desgrat del títol —magnífic, per cert—, aplega, amb una exquisida sensibilitat, les dues cares de la moneda; això és, la forma que pesa i la forma que vola. No sé si abans, en algun racó del món, s’havia mirat mai de reunir aquestes tres arts: la dansa, l’elaboració de vi i la fotografia. Segurament sí, perquè no hi deu haver res que no s’hagi inventat o descobert. Però avui voldria insistir en el projecte que han desenvolupat aquests tres artistes: la ballarina Jèssica Estadella, el celler Carlania i el fotògraf Albert Carreras.


Que hi ha bellesa en els moviments de la Jèssica, en la seva manera d’abraçar l’aire i de modelar el ritme, en la seva agosarada manera de reptar la gravetat (i en la seva manera —l’altra manera— de reptar per, tot seguit, envolar-se), ¿qui podria dubtar-ho? Que hi ha bellesa en la filosofia dels vins de terrer que desenvolupen en Jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, en la seva benaurada obstinació per brunyir el gust del trepat, no crec que hi pugui haver ningú que ho discuteixi. I que n’hi ha, també, de bellesa, en les fotografies de l’Albert Carreras, en la seva magistral perspicàcia per rescatar els cossos del llast de la temporalitat… això és, igualment, una cosa palesa, que cau de madura.


El que em fascina, però —encara més: el que em commou—, és que aquestes tres disciplines artístiques s’entrellacin (“com en la nit les flames a la fosca”, que va escriure el poeta Rosselló-Pòrcel), i que ho facin, cada una d’elles, des de la seva especificitat. És ingràvida, certament, la bellesa del moviment: la dansa representa una pintura efímera, dibuixa un retaule que, figura d’un núvol, es desfarà tot seguit. Es desfarà, aclarim-ho, corpòriament. Quin pes que tindrà, en canvi, en el nostre record. Quina consistència, el fet d’haver-lo experimentat com a espectadors, d’haver gaudit d’un monòleg de dansa com el de la Jèssica! Carlania és el nom d’un vi excel·lent, que a un penedesenc com jo li fa desvetllar emocions molt fondes, un punt més feréstegues i atrevides que les que solen provocar-me els vins de la meva regió. Els vins d’en Jordi i la Sònia pesen, certament, perquè enfonsen les arrels en la tradició, en la mil·lenària cultura del vi (que aviat està dit!). Però, alhora, volen —volen, sí—, perquè hi ha alguna cosa de temptativa i assaig, de risc (reeixit), en el fet de voler anar més enllà, d’aventurar-se sempre a fer sentir, partint d’una varietat antiga i noble, uns gustos que mai abans no havíem tastat. I d’en Carreras, ¿què en puc dir, del meu amic Albert? Estimo profundament el seu art, que tinc el privilegi d’haver acollit en un dels meus llibres recents de poesia. Ell és un esteta sense mica d’afectació, que no sols mira d’una manera absolutament personal, sinó que ens convida a mirar altrament: quants de detalls que hi ha, en les seves obres! Si ens presenta un cos, una cara, jo no puc mai deixar de pensar en els altres cossos i les altres cares que ens han conduït a aquells que ara mirem: els del jove, si el retratat és vell; els del nen, si el fotografiat és un adolescent. Si ha enfocat un paisatge, no em sé estar de rumiar com devia ser aquell mateix paisatge abans que la càmera de l’artista n’hagués immortalitzat els volums i els colors… El pes i el vol, també en les obres de l’Albert, són dues instàncies que viuen críticament harmonitzades. La bellesa de la seva mirada ens fa més savis: contribueix a l’acuïtat de la nostra pròpia mirada.


Dansa, viticultura i fotografia són, per tant, i a partir d’ara, arts que s’estimen. No deixem passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle. Perquè, com va escriure el poeta John Keats, “a thing of beauty is a joy for ever”.



Jordi Llavina




Anuncis

UN CEL DE PLOM

© David Ruano i Albert Carreras, 2015

Fotografia pel cartell de l’obra de teatre Neus Català, un Cel de Plom amb dramatúrgia de Josep Maria Miró, direcció de Rafel Duran i interpretació de Mercè Arànega. Ben aviat es podrà veure a Montblanc.

SINOPSI

La vida de Neus Català (1915), la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d’un segle i d’una lluita constant.

Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l’infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: “Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.” Va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història.

Sala Muntaner, Barcelona

UN AVI, UN NÉT I UN MASSEY FERGUSON

Un avi, un nét i un Massey Ferguson, © Albert Carreras, 2015

Afortunadament en aquesta vida encara hi ha algunes coses que no es poden pagar amb diners. Que el teu nét t’acompanyi al tros deu ser, com a mínim, reconfortant. I pujar al tractor de l’avi és una experiència per a tota la vida.

Recordo les veremes al damunt del SAME vermell del meu padrí, assegut sobre un coixí apedaçat que a la seva vegada estava només deixat caure sobre un suport de ferro del tractor darrere el seient; apretant les dents si s’agafen sotracs dels forts, i el soroll, i com aquella màquina no s’aturava de cap manera, i com pulveritzava terrossos de terra, i lo grossa que era, tot i que era un tractor mitjà, però als ulls d’un nen no hi ha tractors mitjans, tots són immensos.

Ben agafat darrere sempre volia acompanyar-lo a descarregar al sindicat. Era una aventura que s’havia de negociar entre els cosins, tots néts, perquè al tractor només n’hi cabia un, potser dos si algú es posava a la cabina damunt del bastidor del pas de roda, on tampoc hi havia seient. Per a més tripulació quedava el remolc, on s’hi estava millor, et tocava més l’aire i era infinitament més còmode. Però ah nen! el remolc no és el tractor, al remolc hi va la càrrega, el govern de la nau és a la cabina, al costat de les palanques i indicadors, controlant el retrovisor mentre una estampeta del Sagrat Cor custodiava el camí.

POSTALART’15 PER ESPAI GARUM

Estic enamorat de les postals, les postals són una meravella de la humanitat. Transmeten bons desitjos des de llocs llunyans, transmeten amor a les persones que s’enyoren. Transmeten grans paisatges en petit format. Són fotografia compartida des del primer instant. Ah! carte postale, el qui et va inventar, en un paper oficialitzat amb segells de vida limitadíssima, morts darrere tinta negra datada, era un savi del record, de la nostàlgia i de la fotografia. 
Espai Garum organitza un concurs titulat PostalArt, o més ben dit, organitza una exposició col·laborativa de postals, perquè el premi del concurs no anima a participar-hi… però l’acció poètica que es troba dins l’ànima de la proposta és encantadora. 
Els hi he enviat aquesta postal que per darrere glossa això: 

Paisatge rural: tres tomàquets madurs sobre fons blau prússia
La ruralitat és la porta d’entrada a l’originalitat.
Cianotípia química, còpia única.    
Carreras, 2015
ullcluc.cat 

I espero que el senyor carter faci arribar aquest petit paisatge rural a la petita galeria universal.

QUAN ESTÀ BUIT SEMBLA FÀCIL

Quan està buit sembla fàcil, fas un pas sobre l’escenari de fusta que cruix i aixeca unes estelles que demà passat una ballarina es clavarà al mig d’un peu sense interrompre un somriure fascinant. Et centres per damunt l’espai de la platea que acaba a la foscor i te la imagines infinita, però estant buida ningú t’intimida. Sembla fàcil crear alguna cosa nova que entusiasmi un públic que no hi és i que el transporti fora d’aquells límits de butaques estàtiques.

Sembla fàcil sentir l’ovació amb una llum càlida pentinant l’ambient, reforçada per les teles vellutades. Sembla fàcil deixar d’escoltar la teva veu que et desagrada des del primer cop que la vas sentir fora la teva caixa toràcica.

I no adonar-se que en aquest espai estàs sol amb un canó de llum que t’isola encara més de la resta de vida orgànica.

© Albert Carreras, 2015