El llibre fotogràfic d’autor, de l’editorial a l’autoedició [Diàleg]. +llibres d’autor [microexposició].

El llibre fotogràfic d’autor (o fotollibre, com més us agradi) en ple boom expansiu a través d’editorials petites i honestes i d’un nou fenomen autoeditorial sense precedents destapa la capacitat que té la fotografia d’adaptar-se a aquest format.

La fotografia és còpia, és “print”, és imatge original seriada, bidimensional i apte per a la impressió en un espai molt propi com un llibre. El llibre està guanyant la preeminència dins l’objecte en fotografia en detriment de la còpia sobre paret que veu com cada cop té sortides més deficients. En canvi, el llibre és un element personalitzable que permet que una obra sigui contextualitzada en un objecte palpable, personal i sobretot assequible per artista i públic. Finalment és ideal per imprimir-hi el sentit d’obra unitària, acabada, contextualitzada, creativa. 
Just a punt d’estrenar-se una de les mostres que més versaran sobre aquest tema, Fenomen Fotollibre (Foto Colectània – CCCB) que s’inaugurarà el proper 18 de març, i coincidint amb la primera edició de Montblanc Vila del Llibre, hem apostat per col·locar el món del llibre fotogràfic d’autor en un panoramana eminentment literari per destacar que, dins del món del llibre, l’escriptiura no és l’única manera d’explicar històries. 
Sota el títol El llibre fotogràfic d’autor, de l’editorial a l’autoedició [Diàleg]. Hem preparat una matinal sobre el tema amb una taula rodona entre els fotògrafs Josep Bou i Pep Escoda que es completarà amb la mostra +llibres d’autor [microexposició] amb una selecció de llibres de fotografia d’autor consultables i que es podrà veure durant tot el cap de setmana de Montblanc Vila del Llibre.
VVAA (foto Xavi Moix), PROXIMITAT, VVAA, Passanant Foto, 2013 – Ed. Institut d’Estudis Ilerdencs, 2013 –  VVAA, (foto William Klein), Editat, exposat. La fotografia, del llibre al museu, Ed. MNAC, 2005 – Quico Estivill – Albert Carreras, ab intra, Ed. Casa de la Cultura de Girona, 2017 – Ignasi López, AGROPERIFÈRICS (versió Huarte), ed. BSIDE Books, 2013

El llibre fotogràfic d’autor,
de l’editorial a l’autoedició [Diàleg].

Josep Bou + Pep Escoda + Albert Carreras (moderació)
Dissabte 1 d’abril de 2017 12 h
Cal Castellví, Plaça Poblet i Teixidó 7, Montblanc

+llibres d’autor [microexposició].
1 i 2 d’abril (durant horaris d’activitats Vila del llibre)
Cal Castellví, Plaça Poblet i Teixidó 7, Montblanc

Més informació a Montblanc Vila del Llibre 2017
www.viladelllibre.cat/montblanc

+llibres d’autor [microexposició]
Seleccionats

La fotografia de Narcís Darder, reinventar la realitat
Ed. Fundació Vilà Casas – Glòria Bosch (Coord.), 2015
PROXIMITAT de Miquel Abat, Maria Gregori, Ivana Larrosa, Carles Llop,
Conchi Martínez, Xavi Moix i Cori Pedrola
Ed. Institut d’Estudis Ilerdencs – PassanantFoto, 2013
Desvio de Pep Escoda
Ed. Pep Escoda, DOMO-A, 2016
Hortus botanicus de Conchi Martínez
Ed. Conchi Martínez, 2010
Van Pinhole Solivella d’Edgar Rosich
Ed. Edgar Rosich, 2016
Paisatge Bilateral, fanzine 1 d’Albert Carreras
Ed. Albert Carreras, 2017 (Versió Còpia Lab)

Anuncis

‘AB INTRA’ a ARCO

Recorregut d’ab intra, més parades. 

Amb encara l’exposició oberta a Girona una nova derivada del projecte ens ha permès presentar una carpeta/llibre d’artista a ARCO, que no deixa de ser la fira d’art amb més assistència del món, serà a Madrid del 22 al 26 de febrer de 2017. 

Hi presentem l’edició de la carpeta post-titulada Ab intra, Trajectes llum, que forma part de l’expo. És una obra gràfica que compta amb una selecció de 5 fotografies, una d’elles un negatiu imprès, d’ab intra. L’edició de la sèrie de 10 carpetes és a càrrec de Tristan Barbarà i està integrada a la secció ArtsLibris de la fira. Properament (a l’abril) serà a Barcelona per l’ArtsLibris “original”, la fira internacional dedicada als llibres d’artista i a les edicions artístiques especials, en el seu emplaçament d’origen a l’Arts Santa Mònica. El recorregut de l’editor ens fa pensar que es podrà veure internacionalment també a Lisboa, Berlin i Miami, potser Basel. Ja ho anirem concretant. 

La sèrie és una selecció dels centenars de fotografies de trajectes de llum que es van fer a la Cova de la Font Major de l’Espluga, analògiques, incloent un positivat d’un dels negatius (que lliga amb l’aspiració llum/foscor de l’exposició i que és una interpolació de les dues peces de gran format que estan a l’expo) i alguna de digital, tot només una petita part de l’ingent quantitat de producció que es va fer per la mostra, ben seleccionada.

Carpeta gràfica Ab intra, trajectes llum.
Quico Estivill & Albert Carreras
Ed. Tristan Barbarà Editions, 2017 


És un punt més del recorregut de les peces fotogràfiques de l’exposició, que es pot veure encara a la Casa de Cultura de Girona, i que ja tenen el seva versió en llibre d’autor a la qual es suma aquesta peça com a llibre d’artista/carpeta gràfica amb les 5 fotografies. Una exposició profundament marcada pel còrpus narratiu de Quico Estivill amb el qual vaig poder col·laborar en aquestes peces, co-signades. Cal el meu agraïment per deixar-m’hi participar i deixar que sortís de la tasca emminentment tècnica per poder participar-hi a nivell creatiu en part de l’immens projecte d’ab intra. Les peces fotografiques que hi tinc deuen ser menys del 5% de tota la matèria de l’exposició, pintura, instal·lació, escultura, videografia, objectes… una obra ben travada (més info).

Podem tractar l’obra gràfica gairebé com un llibre d’autor, al costat del llibre d’artista que també trobarem ocasió de presentar properament. Tot un repte. Excel·lents edicions totes elles. Tot ben resolt, n’estem satisfets. El llibre d’artista, en format carpeta, el que va a ARCO, ha passat per les mans de Còpia Lab, el millor laboratori de Barcelona i està sota el segell editorial internacional de Tristan Barbarà Editions. Ah! i inclou el poema de Victor Sunyol, excel·lent, que completa la triangulació amb Estivill i un servidor. Crec que és una peça de primer ordre amb uns acabats excel·lents. 

ARCO, here we go!


EL BLANC I NEGRE ÉS INDESTRUCTIBLE

El blanc i negre és indestructible. Neix amb la fotografia, ha viscut i viurà fins al final de la fotografia. S’ha mutat indefinidament, amb mil processos analògics i deu mil cinc centes tecnologies digitals, i ho farà en la postfotografia fontcubertiana si cal, i amb el que vingui després, també.
L’any 1986 a Les Rencontres d’Arles es donava entrada a la fotografia a color; llegeixo en un article d’Àlex Vicente, que els fotògrafs de mitjans dels 80 van posar el crit al cel quan van veure entrar el color a la Meca dels festivals de fotografia. Creien que Arles no podia deixar campar fotos tan rudimentàries, populars, banals… estaven segurs de que el color era a les antípodes de la fotografia artística… s’equivocaven. La fotografia té la vida que li donen els qui l’inspiren i això no respon a que quatre teòrics vulguin compassar els destins del gènere indicant les modes o el que és més elèctric en un moment o altre. El color no només va entrar a Arles, sinó que el va dominar tres dècades. Ara els directors del festival decideixen, per sorpresa general, dedicar una edició sencera, la 44a, al blanc i negre, en un moment que la tendència fotogràfica dels canònics semblava anar-lo deixant arramblat, mig abandonat, com a recurs inclús simplista, o pseudopoètic… i es tornaven a equivocar. Arles “in black” ha estat una autèntica joia, i un èxit com feia anys que no transpirava el festival; segons em comenten els qui el freqüenten, perquè jo he tingut la sort d’estrenar la visita a Arles en la ja mítica 44a edició.
Exposició d’Hiroshi Sugimoto “Coleurs de l’ombre”
Arles 2013 no només és blanc i negre, entre la cinquantena d’exposicions hi ha grans propostes en color i de gran nivell. Però no ens emocionem tampoc. Elogis els que toquen. El festival està a la cresta de l’avantguarda fotogràfica actual i això aboca a propostes arriscades. Per fer brega ja us avanço un nom, Wolfgang Tillmans, amb una exposició que no només em va decepcionar. Tillmans, multipremiat i reconsagrat artista-fotògraf, gaudeix a Arles d’un espai destacat, entre les primeres espases d’autors que encapçalen el projecte d’enguany, però a mi em va provocar el pensament de “no perquè facis les fotografies més grans captaràs el meu interès“, fotografies desconnexes, frívoles i sense cohesió. Per manca d’interès, no vaig entrar ni a mirar d’esbrinar què ens volia explicar l’alemany. Crítica també per algunes propostes orientals que transpiren de la fotografia japonesa, sempre al límit, com les sèries de contactes de Daido Moriyama, tot i que a nivell general hi ha poca teca underground, quota coberta potser per les intencionades fotografies descuidades del colombià Miguel Ángel Rojas.
A la contra tres monstres, en aquest ordre: Sergio Larraín, Gordon Parks i Hiroshi Sugimoto, els tres diamants del festival, imprescindibles, amb tres estils totalment oposats i d’una lucidesa i cohesió impecables. Ja no hi entro perquè els tres gaudiran de post a banda al blog. A aquesta tríada hi sumaria la intervenció d’Alfredo Jaar, xilè també com Larraín, que amb la llum de protagonista fa una repàs al fotoperiodisme al servei del poder a l’Église des Frères-Prêcheurs.
Exposició d’Hiroshi Sugimoto “Revolution”
Intervenció d’Alfredo Jaar
Magnífiques també les exposicions de mestres consolidats com Jacques Henri Lartigue, un clàssic del XIX, tan genial com ociós, Guy Bourdin, amb visions sensacionals barrejades amb material més elemental, i també les d’autors contemporanis com Michel Vanden Eeckhoudt, dominador de l’autoretrat i del blanc i negre a parts iguals, i el sud-africà Pieter Hugo, que juntament amb Sugimto, són els únics amb doble presència als espais d’Arles. A mig camí, instal.ladada entre el “ni fu, ni fa” Viviane Sassen, interessant per mostrar el seu treball paral.lel a la fotografia de moda.
I descobertes realment genials, com la mostra que els americans definirien com breathtaking, l’impecable treball de Robin Hammond sobre Zimbabwe, o l’enigmàtica exposició de fotos de la NASA a Mart filtrada per Xavier Barral, a banda també, de poder veure els captivadors i divertidíssims Afronauts de Cristina de Middel i uns excel.lentíssims ambrotips de Craig J. Barber que quallaven en l’univers de tècniques però que estaven museogràficament molt mal presentats, potser en un dels pocs espais mal resolts de cara al públic juntament amb l’exposició de Jean-Michel Fauquet, gairebé invisible per manca de llum, segurament a petició del mateix autor.
I ja que parlo de desplegament expositiu, la nota general dels espais a Arles és molt alta, fregant la matrícula. Espais post-industrials per una banda, amb aquella decadència que tant agrada als fotògrafs, sostres centenaris i paviments originals en naus immenses pladurades per acollir laberíntiques mostres. I per altra banda, els espais del centre històric, les esglésies i els convents desconsagrats i amb fínissimes escenografies, tot emmarcat per l’ambient d’Arles, els carrers estrets, el pòsit espanyol que gasta i l’omnipresència de Van Gogh i de les aromes provençals.
Exposició de Sergio Larraín
Exposició de Sergio Larraín
Exposició de Michel Vanden Eeckhoudt
Exposició de Gordon Parks
Exposició de Robin Hammond
Exposició de Jacques Henri Lartigue
Fotografies: © Albert Carreras, 2013

ARLES ‘IN BLACK’

Arribats d’Arles i abans de desglossar les impressions del festival, unes fotografies de l’impacte de la mostra, dels seus escenaris… i acoblant-me al lema del festival: “Arles in black“.
Autoretrat sobre projecció de Guy Bourdin, Espace Van Gogh, Arles.
© Albert Carreras, 2013
Una vigilant davant la intervenció dirigida per Alfredo Jaar, Église des Frères-Prêcheurs, Arles.
© Albert Carreras, 2013

La Lourdes davant una de les intervencions d’Alfredo Jaar, Église des Frères-Prêcheurs, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Intervenció d’Alfredo Jaar, Église des fêres-Prêcheurs, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Sobre una projecció de Viviane Sassen, Couvent Saint-Césaire, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Exposició de Marcela Paniak, Atelier de Mécanique, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Parella davant una obra de Lauren Bon, Atelier de Mécanique, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Llum sobre l’obra d’Alexandre Slussarev, Atelier de Mécanique, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Noia al costat de “Lady 3” de Cécile Decorniquet, Atleier de Mécanique, Arles.
© Albert Carreras 2013

Exhibició de Gordon Parks, Magasin Eléctrique, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Noia a l’escala de l’exposició de Gordon Parks, Magasin Eléctrique, Arles.
© Albert Carreras, 2013

Pas entre seccions de l’exposició de Michel Vanden Eeckhoudt, Atelier des Forges, Arles.
© Albert Carreras, 2013

ELS AUTOCROMS DE MONTBLANC

Al Festival de fotografia analògica, química i argèntica Revela-T, vaig poder visitar una exposició d’autocroms de diversos autors. L’exposició s’iniciava amb unes fotografies de Nova York, París, Barcelona i prosseguia amb unes imatges fetes a la dècada dels anys 30 arreu de Catalunya, paisatges més o menys coneguts.

La grata sorpresa em va arribar al topar-me amb una fotografia realitzada a Montblanc. Segons glossava el peu de foto estava feta per Manuel Genovart i Boixet, el 8 d’abril de 1928 i es troba dipositada al fons del Centre Excursionista de Catalunya, que té un dels arxius fotogràfics de més vàlua del país.

Carrer de les muralles, Montblanc – Manuel Genovart i Boixet, 1928
Còpia sobre paper procedent de l’original en vidre
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Carrer de les muralles, Montblanc – Manuel Genovart i Boixet, 1928
Autocrom original estereoscòpic en vidre 6×13 cm.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

L’autocrom és el primer procediment fotogràfic de la història, va ser inventat pels famosos germans Lumière entre el 1904 i el 1907 i va gaudir d’una certa popularitat a la dècada dels anys 20 i 30. Tot i això, i més al nostre país, no és habitual trobar-nos amb autocroms que realment són excepcionals. La gran majoria de fotografia es va seguir fent en monocrom fins ben entrada la dècada dels 60. L’autocrom és un procediment en suport vidre de complexa execució i revelat força complicat, es basa amb la tricromia o amb la suma dels colors primaris (groc, vermell i blau) per aconseguir tots els altres colors.

Seguint la pista, i sabent que fotografies com aquesta no solen anar aïlladament ja que les campanyes fotogràfiques d’aquest tipus eren força sistemàtiques, era d’esperar que resseguint el fil es trobessin més fotografies fetes a la mateixa època i amb aquesta tècnica a Montblanc. A més, el motiu fotogràfic de la muralla de Sant Jordi no era l’imprescindible per representar la vila, són més habituals les fotografies del Pont Vell, Santa Maria o el Portal de Bové, com a les campanyes de cartes postals en monocrom de Lucien Roisin, fetes a la mateixa època. Als fons del AFCEC s’hi contenen algunes imatges més de Montblanc en blanc i negre i també, de la mateixa col·lecció d’autocroms, vistes del Monestir de Santa Maria de Poblet.

En la fotografia de la muralla el protagonisme se l’enduu el carrer, enfangat per una pluja recent i amb marques de les rodes dels carros, amb roba estesa a peu de carrer, les muralles queden en un segon pla mentre que al fons es pot entreveure un grup de persones assegudes al sol, una altra dreta al mig del carrer, més propera, just davant el portal de Sant Jordi.

En Manuel Genovart Boixet, membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya i col·laborador de Josep Salvany, un dels altres grans productors d’aquest tipus de fotografia de l’època, va visitar Montblanc el 8 d’abril de 1928 i va fer com a mínim una segona fotografia, a l’església de Santa Maria, amb la mateixa tècnica de l’autocrom. Són unes fotografies en còpia única sobre vidre, autocroms i estereoscòpics de 6 x 13 cm.

Façana de l’església de Santa Maria, Montblanc – Manuel Genovart i Boixet, 1928
Autocrom original estereoscòpic en vidre 6×13 cm.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Però les sorpreses no acaben aquí, al mateix arxiu es conserva una fotografia del portal de Sant Jordi realitzada, també en color i autocrom, 6 anys abans que les fotografies de Genovart. Va ser feta pel vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, destacat home de cultura, de fotografia i d’excursionisme. En ella s’hi veu el citat portal i el carrer on l’ombra amaga una figura asseguda en un pedrís a la dreta i una altra en últim pla, dreta, també amagada per l’ombra. Destaquen dos infants en primer pla, agafats en una tendra escena, el gran es troba de genolls abraçant el més petit, els dos mirant a càmera. Qui sap si els podríem localitzar, voltarien ara mateix els cent anys, la foto és de 1922. Qui sap si podria ser la primera fotografia en color que s’hagi vist de la vila de Montblanc.

Portal de Sant Jordi, Montblanc – Francesc Blasi i Vallespinosa, 1922
Autocrom original estereoscòpic en vidre 6×13 cm.
Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya

Fotografies: Axriu del Centre Excursionista de Catalunya
AFCEC http://www.cec.cat

FRÀGILS, DE LOLA MONTSERRAT

De l’exitosa vuitena edició de PassanantFOTO, una de les més rodones, vull aturar-me, i presentar-vos de pas, el treball de Lola Montserrat, que va exposar Fràgils a la sala Francesc Sanfeliu i Canela de Passanant.

L’exposició és literalment sublim per diferents motius. En primer lloc per treballar amb una tècnica antiga, diria que en desús tot i que en els últims mesos està reiniciant-se a marxes forçades, em refereixo al col·lodió humit, la tècnica fotogràfica dels resultats poètics per excel·lència. Complexa però abastable, una fórmula que atorga al resultat el sentit d’obra per si sola.

En segon lloc l’exposició és magnífica pel plantejament de la fragilitat de la flor, metàfora de la plenitud i del present i símptoma del procés que esdevindrà. Amb fràgils Lola Montserrat planteja la vida i la mort, l’etern esdevenir, l’intent d’aturar la bellesa en un instant però amb el clar coneixement de que realment és un procés imparable.

Fràgils, © Lola Montserrat
Fràgils, © Lola Montserrat

De fet tota la mostra és rodona, Montserrat no exposa els originals sinó que trenca amb el talibanisme de que l’analògic i el digital han d’anar forçosament per camins separats; es val d’un i de l’altre, i amb excel·lents còpies de mida considerable, explota perfectament les qualitats que ofereix una fotografia al col·lodió humit: l’immensitat del detall i l’atmosfera d’allò únic.

Les fotografies són tècnicament molt complicades, amb un treball d’il·luminació sublim. Realment les fotografies de la Lola Montserrat són ferrotips o tintyps, col·lodions en suport metàl·lic i, tenint en compte que els ferrotips són d’acció ràpida (des de la sensibilització química de la placa, fins al revelat no poden passar més de 10 minuts), es pot veure com el treball de l’artista i el de l’artesà van de la mà de principi a la fi de l’exposició.

Al còctel només calia afegir-hi que el dia de la inauguració, dissabte 4 de maig, esdevenia mundialment el World Wet Plate Day, o el que en podríem dir aquí Dia Internacional del Col·lodió Humit, més rodó impossible.

Resumint, un encert dur Fràgils a PassanantFOTO que un any més demostra el seu sentit qualitatiu i l’aposta del nostre territori per la bona fotografia.

Fotografies: © Lola Montserrat
www.lolamontserrat.com

PASSANANT FOTO 2012

L’estranya llum a Passanant, © Albert Carreras 2012
Exposició “Diagonal-Cornellà” de Conchi Martínez, © Albert Carreras 2012
Conchi Martínez i Josep Bou, © Albert Carreras 2012
Llibre “Diagonal-Cornellà” de Conchi Martínez, © Albert Carreras 2012
Exposició llibres d’autor, © Albert Carreras 2012
Toni Catany, © Albert Carreras 2012
Exposició llibres d’autor, © Albert Carreras 2012 
Exposició llibres d’autor, © Albert Carreras 2012
Exposició llibres d’autor, © Albert Carreras 2012
Presentació “Viatge a la Conca de Barberà 3”, Anna Isan i Norbert Tomàs, © Albert Carreras 2012