DUST BOWL I REFUGIATS CLIMÀTICS

Aquesta és una història de desplaçats. És una història de lluitadors. De perdedors. És una història de pagesos. És una història d’ignorants honrats i d’especuladors deshonestos. És una història de dones i de nens. Aquesta és una història de com les conseqüències s’imposen. És una història natural i d’ecosistemes. És una història de dignitat.

Aquesta és la història que ens ve a sobre.

Al Museu de la Vida Rural s’hi pot veure, fins a finals de juny, l’exposició The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la, una mostra expositiva interesantíssima sobre refugiats climàtics. Us sorprendrà la quantitat de matisos que té el cas i les múltiples interconnexions que arriben fins als nostres dies.

El cas del Dust Bowl, una catàstrofe ecològica i humanitària ocorreguda durant els anys 30 als Estats Units com a conseqüència dels mals usos agrícoles agreujada pels efectes de la Gran Depressió, és el fil argumental que ha portat a l’equip del museu a parlar-nos del canvi climàtic i de les seves conseqüències més punyents, les que afecten i afectaran a milions de persones els propers anys.

Acostumar-se al concepte de refugiat climàtic no és tasca fàcil, parlem de famílies senceres desplaçades, no per la guerra o per la persecució política – com ha estat l’estatus de refugiat durant el darrer segle -, sinó per la impossibilitat climàtica de poder seguir vivint allà on van néixer. Casos com els del Sudan, Alaska o les illes del Pacífic s’aniran reproduint per la nova redistribució climatològica que impedirà la continuïtat d’assentaments humans viables en zones on, des de temps immemorials, han tingut vida social. Estem parlant dels propers deserts inhabitables, dels propers llacs assecats o de les properes geografies submergides. I això sense entrar en detall de la pèrdua ecològica en sí.

I com s’ha arribat a aquesta realitat?

Per fer-vos una idea el millor és visitar l’exposició i resseguir l’exemple paradigmàtic que ens presenta.

És la història d’uns colons establerts en unes grans àrees susceptibles de ser explotades agrícolament, portades després al límit en base a la substitució de les plantes autòctones per d’altres “més productives”, desballestant les especies de fauna i flora pròpies fins a tenir una nova disposició agrària i ramadera desconeguda en aquells llocs anteriorment. Gairebé tot un nou ecosistema implantat en només uns 40 anys. No malpenseu, no eren dolents de per sí, ni uns colonitzadors sense escrúpols. De fet, un dels principals problemes era que, un a un, només es “buscaven la vida”, amb molta feina, molt treball i molta dignitat. Imperà en aquest temps també una certa (diguem-ne) ignorància honesta sobre les conseqüències a llarg termini dels seus actes, ignorància que, per cert, avui en dia ja no podria ser utilitzada com a atenuant. Eren famílies com els Semler, provinents d’Europa, buscant una nova oportunitat guiats pels interessos del govern nord-americà per ocupar el continent de costa a costa.

L’exposició es remunta al “Far West”, més enllà de les pel·lícules. Parla de l’ocupació per dret natural que emanava del destí manifest, dels desplaçaments i guerres amb els amerindis, dels camins de llàgrimes que deixaren enrere les nacions índies fins a les noves reserves imposades. Parla de la quasi extinció dels bisons i de com tota aquesta nova disposició abocà a grans superfícies de nous cultius i nous ramats. La mostra s’atura bé en les conseqüències de tot això. En una gran zona on les sequeres encara avui són endèmiques, la nova disposició resultà, no només insostenible, sinó tot un catalitzador per a les tempestes de pols del Dust Bowl que desertificaren immenses zones. Sequera, pobresa, malalties i els desnonaments per part dels especuladors sobre el forat negre del crac del 29, abocaren, finalment, a centenars de milers de famílies a l’abandó forçós. 

Fa feredat veure com es deterioren les persones quan no tenen un lloc on viure, famílies senceres deixant enrere gairebé tot el que tenien. Imatges que ens transporten immediatament a l’actual crisi de refugiats amb la important puntualització de que aquelles famílies no fugien d’un conflicte bèl·lic, sinó d’un lloc esdevingut totalment inhòspit.

El Dust Bowl ens acaba parlant de la perillositat que comporta la falta d’equilibri entre els ecosistemes i les voluntats de creixement econòmic. Temes que estan sobre la taula amb el canvi climàtic. Els darrers estudis científics contemplen que, si el ritme d’emissions perjudicials sobre el clima continua igual, l’augment de temperatura pot ser entre 2,6 i 4,8 graus per al 2100. Aquest escenari aboca al desplaçament cap a zones com Europa de més de 600.000 persones per any abans del 2100, un 188% més que en l’actualitat. Els estudis també parlen d’interconnexió; el canvi climàtic està relacionat amb l’augment o l’agudització de conflictes. Per exemple, en el cas de Síria, un equip d’investigadors va relacionar el canvi climàtic amb un agreujament de la sequera al país entre 2006 i 2010 provocant grans desplaçaments a zones urbanes abans de l’inici del conflicte actual.

Els propers estudis han de dirigir-se cap a com fer que els països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament adaptem les pràctiques agrícoles al canvi climàtic. L’actual pèrdua d’equilibri entre la relació dels homes i el medi ambient no pot dur-nos a cap altre lloc que no sigui una nova era de tempestes de pols.

Exposició
The Dust Bowl
Quan la natura es rebel·la

Del 16/2 al 30/6 de 2018
Museu de la Vida Rural
www.dustbowl.cat

Crèdit foto: Sand piled up in front of outhouse on farm. Cimarron County, Oklahoma. Arthur Rothstein, 1936. Cortesia de la Library of Congress. Prints and Photographs Division. Núm. Rep. LC-DIG-fsa-8b38341

Anuncis

ALLAN POE

Durant tot un dia de tardor, trist, fosc, silenciós, quan els núvols pentinaven baixos i pesats al cel, vaig creuar sol, a cavall, una regió singularment lúgubre del país i em vaig aturar davant la pesada presència de la casa d’Edgar Allan Poe. Baltimore pudia perquè el boirós fred que girava pels carrers de fang permanent, barrejat amb els excrements de tota mena d’animals, no només feia notar una presència insana i contagiosa, sinó que remetia directament a les primeres estacions de l’infern dantesc. I davant aquella mateixa casa de l’escriptor maleït, a punt de la caiguda per una humitat pudent, tot i estar feta de totxana americana com poques, en una cantonada de la fi d’un carrer pastós i amb porticons d’un verd fúnebre a causa de les capes de liquens pesarossos, la sensació de desconsol davant una humanitat perduda encara horripilava més. Res més que horror podia crear-se rere un espai tant vaporosament putrefacte com aquell. I vista i gravada per sempre més aquella imatge, pujar les tres escales humides i tocar el picaporta d’Allan es convertí en gesta impossible per un vell com jo que, desvalgut, enfilà carrer tou avall mentre retronava la lacrimosa més forta que pugui cabre entre les tàpies d’una ment cansada, i sense haver pogut presentar els meus respectes al magister de la tinta densa per dir-li només que la bellesa del seu horror serà entesa per la humanitat, o no serà.

UN ANY SENSE INSTAGRAM

Instagram és gratuïtat, gratuïtat d’imatges.
No interessa què s’hi penja sinó el ressò que té.

Instagram és a la fotografia el que McDonald’s a la gastronomia, lo important és la quantitat, que sigui present a qualsevol lloc, els capitals que genera, l’impacte que té i, sobretot, la necessitat que l’esdevenir en qüestió de l’escena projectada es converteixi en trending d’interès popular, o millor encara, d’enveja popular.

Vaig obrir un compte d’Instagram l’any 2010, coincidint amb el naixement del projecte. Em suggestionava la idea de poder veure fotografia de molta gent, relacionada amb el fet de dur al mòbil una càmera en mà permanentment. Durant un temps va ser interessant, però poc a poc es va anar massificant i el que, dins la idea fontcubertiana de postfotografia semblava interessant, resulta que perdia interès dia a dia. És com un canal temàtic d’anuncis personals i dèries estranyes, com el concepte del foodporn, els gatets, els selfies i tot aquest mandongo infumable. Quan les empreses s’hi van abocar, venent producte, sigui el que sigui, la cosa encara es va tòrcer més.

Ho va rematar tot el fet dels drets sobre les fotografies, que estava en entredit, cosa que encara no he acabat de clarificar, amalgamat dins unes normes i condicions d’ús d’obligada acceptació. Facebook se’l va quedar, més gatets i competició de likes i seguidors.

Instagram és avui en dia el garbuix d’imatges més allunyat de la Fotografia que es pot trobar, i tot i que encara hi ha bon material i persones que hi creuen i mostren grans fotografies, vaig decidir, ara farà un any, tancar el compte i deixar-ho córrer. Em suposava una pèrdua de temps.

Potser és que ja em comença a superar, però prefereixo una fotografia una mica més pausada, amb cert contingut, més que el fet de disparar contínuament buscant ves a saber què… i això no vol dir que sempre s’aconsegueixi, però segur que s’intenta mirar d’aportar alguna cosa.

//platform.twitter.com/widgets.js

ANNA ATKINS

D’entremig de tants homes (i de com els homes han esculpit la seva història a la seva manera), aconsegueix brillar, només de quan en quan, una figura femenina. Podríem dedicar el post a esbrinar com ha aconseguit Anna Atkins sobreviure al rol masculí dels científics i inventors del segle XIX, però com que aquí es parla de fotografia centrem-nos amb el que va fer.

L’octubre de 1843 Anna Atkins, biòloga, va publicar el llibre Photographs of British Algae: Cyanotype Impressions. Era un treball científic que bevia de les obres detallades clàssiques de botànica prescrites durant tot el segle XIX per les societats britàniques, però amb una diferència molt important i terriblement reveladora: el llibre estava il·lustrat amb fotografies. Per primer cop s’ometia el dibuix per il·lustrar espècies botàniques.

Dictyota dichotoma, in the young state; and in fruit. Anna Atkins, 1843

Menys d’un any més tard, ja al 1844, un dels màxims impulsors i inventors del camp de la fotografia, el també britànic William Henry Fox Talbot publicava The pencil of nature, que es va considerar el primer llibre fotogràfic de la història, de fet encara avui en dia molta gent parla del llibre de Talbot com el primer, ometent el treball d’Atkins.

Tot i que es podria discutir sobre la tècnica, crec que és fonamentalment per un tema de gènere que Talbot s’hagi apoderat del fet de crear el primer llibre de fotografia de la humanitat.

Però si tenim en compte que la cianotípia (tot i que en la versió d’Atkins és un sistema fotogràfic menys elaborat que els calotips talbotians) no deixa de ser considerada un sistema fotogràfic i no pas fotomecànic, hem de rescabalar l’obra d’Atkins a la pole position que li pertoca com a primer llibre de fotografia de la història de la humanitat. Sense cap tipus de discussió.

Així que us presentem el primer llibre editat on hi apareixen fotografies: Photographs of British Algae: Cyanotype Impressions, d’Anna Atkins, 1843. ​

Original del llibre d’Anna Atkins –  © Paris Photo

De tot això se’n derivarà un taller per a escoles que durem a terme al Museu de la Vida Rural. Uns imputs literaris amb un treball in situ en l’hort per a seleccionar espècies i poder fer làmines com les d’Atkins, exactament amb el mateix sistema 170 anys després. ​

Proves de cianotípies pel taller al MVR, © Albert Carreras, 2014

PAISATGE

El paisatge és una construcció, això és evident; una construcció social i col·lectiva on hi intervenen multitud d’agents, des dels ens administratius més grans a unitats més petites, com les persones que viuen sobre el territori.
El paisatge parla per nosaltres, ens diu com a mínim com som, què fem i com ens desenvolupem. Oblideu-vos un instant del concepte de “paisatge clàssic bucòlic perfecte”, us animo a investigar i descobrir què se’n desprèn del gran paisatge de la Conca de Barberà.
El paisatge està en evolució o construcció constant, el modifiquem de mil maneres, el cuidem i l’assaltem, el defensem a capa i espasa si fa falta, el castiguem, l’explotem, l’estimem… la llista serà tan àmplia com vulgueu perquè el paisatge forma part de la nostra existència.
Un Paisatge Bilateral és el nou projecte que posem en marxa a la Conca de Barberà. Es tracta d’una reflexió i una representació d’aquest paisatge i de com l’evolució social dels últims 100 anys, des de les primeres mecanitzacions agrícoles i industrials, comporta aquesta construcció paisatgística. Al web (www.upantharei.tumblr.com) trobareu la informació, un espai de documentació i les obres resultants d’aquest projecte artístic de caràcter fotogràfic.
Tot flueix,
res s’està quiet.

© Albert Carreras, 2014
© Albert Carreras 2014
© Albert Carreras, 2014

JOHNNY WINTER

© Lourdes Rué, 2013
Mai he cregut en els estereotips. La raó és senzilla. En el meu parer, responen senzillament a una simplificació totalment gratuïta i injusta de la realitat. Tanmateix, si els agaféssim com a patró, ens atreviríem a imaginar el bluesman amb l’interior més negre i l’aparença més blanca de tota la història? 
Òbviament, la resposta seria negativa, però la realitat ens demostra, amb contundència i tossuderia, la seva riquesa. I la resposta té un nom propi. Johnny Winter. 
Johnny Winter, originari de Texas i albí de naixement, és la llegenda blanca del blues. Poca presentació necessita aquest gran músic americà que el 25 d’abril de l’any passat va actuar a la Sala Barts de Barcelona i, que avui dijous 17 de juliol de 2014 ha mort a Zuric. El motiu de la seva actuació, a Barcelona, era la presentació del seu llavors darrer disc “Roots”. Un magnífic treball que representava també el despertar del de Texas. Amb els seus gairebé 70 anys continuava pujant als escenaris i demostrant, malgrat no tenir la vitalitat de joventut, que mantenia intacta i engrandida, segurament gràcies també a l’edat, l’essència del rock i del blues. Amb un llarg recorregut al món de la música on s’inicià a la dècada dels 60, s’havia alimentat del rock, funk i el garage més salvatge. I és que la llegenda viva del blues era ja un fenomen de masses a la dècada dels 70, i encara a l’abril del 2013 després de més de 40 anys, fou un luxe poder gaudir d’aquest virtuós de la guitarra que continuava pujant als escenaris als seus 69 anys i demostrant perquè era un dels millors guitarristes de la història. 
El públic de l’actuació, avançat en edat, amb personalitat i diversitat d’estils, es mostrava ja entregat abans de que aparegués la llegenda, i inspeccionava l’escenari amb atenció. Al meu costat, un noi d’edat per sota de la mitjana de la sala, em comentava que el mestre ja tenia el tamboret a punt. A la primera fila, i sobretot als laterals, els fotògrafs i els més fans dels fans preníem posició. Més enrere, una noia japonesa em va cridar l’atenció, en una breu conversa, em comentà que havia vingut expressament i sola perquè no es volia perdre l’oportunitat de viure un concert del gran Johnny Winter. La sala s’anava omplint, amb calma, potser també es podria considerar com un indicador de l’edat del públic, i perquè els més fans dels fans ja estaven ben col·locats. Tant a la platea com a les llotges de la sala, els buits anaven omplint-se i les butaques buides desapareixent. La diversitat d’estils en el públic era sorprenent i feia palès el gran poder de convocatòria del llegendari i irrepetible Johnny Winter. 
Una curiosa presentació fou el preludi de la seva entrada. I extraordinàriament puntual a la cita, apareixia. Amb jersei negre, barret fosc, la seva llarga cabellera rossa i amb la mirada penetrant. Als seus 69 anys engegava amb energia, trepitjant fort amb un primer tema de “Johnny B Goode” de Chuck Berry i amb “Good morning little schoolgirl” que ja van fer vibrar la sala. Més endavant començava un repàs amb versions pròpies de diferents obres de la història del blues i del rock. Al seu costat la banda actual que l’acompanyava, Paul Nelson a la guitarra, Scott Spray al baix i el genial Tommy Curiale a la bateria. 
Amb una destresa i una digitalització sublims amb la seva guitarra, la història del blues i el rock anaven fluint màgicament, amb sentiment i passió per la música. Gaudir de la música de Johnny Winter, i veure’l a l’escenari, suposa enfrontar-te amb els orígens del rock i el blues, però també poder ser testimoni de la seva història i viure-la en primera persona.

Lourdes Rué

© Lourdes Rué, 2013


© Lourdes Rué, 2013


TANCA KOWASA

Tanca Kowasa, i tothom es decep. Però és el que hi ha. Avui ja funcionem (tots) de forma diferent i això castiga àmbits que queden descol·locats, en orsai involuntari. No és una mala gestió, ni un un mal plantejament de negoci, perquè la veritat sigui dita: Kowasa és una delícia de llibreria, única al país, un emplaçament venerat pels yonkis de la fotografia. 
El principal problema no és la crisi, sinó perdre l’espai a l’equació.
L’últim cop que hi vaig estar em va sobtar un cartell que es repetia prestatgeria, rere prestatgeria. El cito de memòria però venia a dir això:

Si us plau, no utilitzis la llibreria per fullejar els llibres 
per després comprar-los per Internet, 
si fas això acabarem desapareixent 

Viure muntats en una revolució té aquestes desil·lusions, trenca estructures per canviar-les i alguns cops destrueix matèria positiva i sòlida, matèria que per altra banda resulta imprescindible si es reflexiona seriosament. Per un costat hi ha la crisi i la tortura del 21% d’IVA, però crec que més que l’empanada econòmica el principal sisme que hem de superar és el canvi de model cap el que estem anant. Evidentment es segueixen comprant llibres de fotografia i se n’editen més que mai. No tothom podrà destinar-hi tants diners com fa uns anys però els fotògrafs i els amants d’aquest art segueixen fent despesa, ara bé, la gestionen diferent i es busquen la vida. 
I què passa? Doncs que cada cop es necessita menys l’especialista que recomani i aconselli perquè, amb Internet, ens sentim tots més que recomanats i enterats de qualsevol cosa en la que vulguem invertir, i ens alcem en la suma condició del saber-ho tot per anar-ho a buscar on sigui, com sigui i sense escoltar ningú. No ens n’adonem de com ens estem equivocant. Cada cop es passa més de l’especialització, perquè ningú podrà tenir mai millor catàleg que el puto servidor d’Amazon, que a més recomana automàtica i mecànicament com si fos el teu llibreter de capçalera.
Més individualistes, més tancats, més simplificats, com els nous negocis que estem entronitzant.
Foto procedent del blog lamono