La bellesa del seu horror serà entesa per la humanitat, o no serà.

El gto negro, d'Allan Poe en l'edició de Libros del zorro rojo, © Albert Carreras, 2015
El gato negro, d’Allan Poe, en l’edició de Libros del Zorro Rojo, © Albert Carreras, 2015

Durant tot un dia de tardor, trist, fosc, silenciós, quan els núvols pentinaven baixos i pesats al cel, vaig creuar sol, a cavall, una regió singularment lúgubre del país i em vaig aturar davant la pesada presència de la casa d’Edgar Allan Poe. Baltimore pudia perquè el boirós fred que girava pels carrers de fang permanent, barrejat amb els excrements de tota mena d’animals, no només feia notar una presència insana i contagiosa, sinó que remetia directament a les primeres estacions de l’infern dantesc. I davant aquella mateixa casa de l’escriptor maleït, a punt de la caiguda per una humitat pudent, tot i estar feta de totxana americana com poques, en una cantonada de la fi d’un carrer pastós i amb porticons d’un verd fúnebre a causa de les capes de liquens pesarossos, la sensació de desconsol davant una humanitat perduda encara horripilava més. Res més que horror podia crear-se rere un espai tant vaporosament putrefacte com aquell. I vista i gravada per sempre més aquella imatge, pujar les tres escales humides i tocar el picaporta d’Allan es convertí en gesta impossible per un vell com jo que, desvalgut, enfilà carrer tou avall mentre retronava la lacrimosa més forta que pugui cabre entre les tàpies d’una ment cansada, i sense haver pogut presentar els meus respectes al magister de la tinta densa per dir-li només que la bellesa del seu horror serà entesa per la humanitat, o no serà.

Anuncis

La Cinquena Avinguda és a París

Nova York
Nova York, © Albert Carreras, 2012

En una de les discussions filosòfiques entre Salvador Dalí i Alexandre Deulofeu en sorgí la idea de que “Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat”. La universalitat de la singularitat, afegiria jo.

Voler ser originals i diferents és una condició humana​,​ però ara mateix sembla que per ser-ho estiguem abocats a mimetitzar-nos amb una cultura dominant, respectable, tan important com qualsevol altra – no és el dimoni tampoc -, però de la que crec que per conèixer-la bé hauríeu d’escodrinyar els seus espais singulars, o sigui, els menys contaminats per aquest mimetisme decretat.

Dins d’aquesta òptica és la ruralitat qui garanteix un accés més transparent a aquesta originalitat; el món rural gaudeix avui en dia d’un avantatge considerable sobre les zones urbanes que, poc a poc, s’igualen unes a les altres – no només físicament -, en una espècie de centrigufació global desconcertant.

Quants de vosaltres ja us heu adonat que, en visitar les grans metròpolis mundials, hi ha un punt de confusió total al passejar per la seves avingudes? La globalització mimetitza aquests espais fins a desconcertar-nos considerablement. La Cinquena Avinguda és a París, El Passeig de Gràcia a Londres, Regent Street a Budapest i l’Avinguda Andrássy a Los Angeles… que vindria a ser el mateix que dir que heu tastat un excel·lent Rioja en un restaurant de Montblanc. On és l’originalitat d’això? Vaporitzada rere mecanitzacions funcionals, trending topics, etiquetes idèntiques, repetitives, seriades, reiterades, totes avorrides a més no poder.

Perdre​ la singularitat d’allò local (que acaba esdevenint universal) ens iguala i ens empobreix. La ruralitat és la porta d’entrada a l’originalitat. El perill només és obcecar-se en replegar-se sobre un mateix. N​o ens tanquem, no ens interessen els paternalismes, no volem ser un espècie protegida. Cal que, partint de la nostra singularitat extrema, derivem amb voluntat i sentit comú.​

ALLAN POE

Durant tot un dia de tardor, trist, fosc, silenciós, quan els núvols pentinaven baixos i pesats al cel, vaig creuar sol, a cavall, una regió singularment lúgubre del país i em vaig aturar davant la pesada presència de la casa d’Edgar Allan Poe. Baltimore pudia perquè el boirós fred que girava pels carrers de fang permanent, barrejat amb els excrements de tota mena d’animals, no només feia notar una presència insana i contagiosa, sinó que remetia directament a les primeres estacions de l’infern dantesc. I davant aquella mateixa casa de l’escriptor maleït, a punt de la caiguda per una humitat pudent, tot i estar feta de totxana americana com poques, en una cantonada de la fi d’un carrer pastós i amb porticons d’un verd fúnebre a causa de les capes de liquens pesarossos, la sensació de desconsol davant una humanitat perduda encara horripilava més. Res més que horror podia crear-se rere un espai tant vaporosament putrefacte com aquell. I vista i gravada per sempre més aquella imatge, pujar les tres escales humides i tocar el picaporta d’Allan es convertí en gesta impossible per un vell com jo que, desvalgut, enfilà carrer tou avall mentre retronava la lacrimosa més forta que pugui cabre entre les tàpies d’una ment cansada, i sense haver pogut presentar els meus respectes al magister de la tinta densa per dir-li només que la bellesa del seu horror serà entesa per la humanitat, o no serà.

UN CEL DE PLOM

© David Ruano i Albert Carreras, 2015

Fotografia pel cartell de l’obra de teatre Neus Català, un Cel de Plom amb dramatúrgia de Josep Maria Miró, direcció de Rafel Duran i interpretació de Mercè Arànega. Ben aviat es podrà veure a Montblanc.

SINOPSI

La vida de Neus Català (1915), la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d’un segle i d’una lluita constant.

Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l’infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: “Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.” Va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història.

Sala Muntaner, Barcelona

UN AVI, UN NÉT I UN MASSEY FERGUSON

Un avi, un nét i un Massey Ferguson, © Albert Carreras, 2015

Afortunadament en aquesta vida encara hi ha algunes coses que no es poden pagar amb diners. Que el teu nét t’acompanyi al tros deu ser, com a mínim, reconfortant. I pujar al tractor de l’avi és una experiència per a tota la vida.

Recordo les veremes al damunt del SAME vermell del meu padrí, assegut sobre un coixí apedaçat que a la seva vegada estava només deixat caure sobre un suport de ferro del tractor darrere el seient; apretant les dents si s’agafen sotracs dels forts, i el soroll, i com aquella màquina no s’aturava de cap manera, i com pulveritzava terrossos de terra, i lo grossa que era, tot i que era un tractor mitjà, però als ulls d’un nen no hi ha tractors mitjans, tots són immensos.

Ben agafat darrere sempre volia acompanyar-lo a descarregar al sindicat. Era una aventura que s’havia de negociar entre els cosins, tots néts, perquè al tractor només n’hi cabia un, potser dos si algú es posava a la cabina damunt del bastidor del pas de roda, on tampoc hi havia seient. Per a més tripulació quedava el remolc, on s’hi estava millor, et tocava més l’aire i era infinitament més còmode. Però ah nen! el remolc no és el tractor, al remolc hi va la càrrega, el govern de la nau és a la cabina, al costat de les palanques i indicadors, controlant el retrovisor mentre una estampeta del Sagrat Cor custodiava el camí.

UN ANY SENSE INSTAGRAM

Instagram és gratuïtat, gratuïtat d’imatges.
No interessa què s’hi penja sinó el ressò que té.

Instagram és a la fotografia el que McDonald’s a la gastronomia, lo important és la quantitat, que sigui present a qualsevol lloc, els capitals que genera, l’impacte que té i, sobretot, la necessitat que l’esdevenir en qüestió de l’escena projectada es converteixi en trending d’interès popular, o millor encara, d’enveja popular.

Vaig obrir un compte d’Instagram l’any 2010, coincidint amb el naixement del projecte. Em suggestionava la idea de poder veure fotografia de molta gent, relacionada amb el fet de dur al mòbil una càmera en mà permanentment. Durant un temps va ser interessant, però poc a poc es va anar massificant i el que, dins la idea fontcubertiana de postfotografia semblava interessant, resulta que perdia interès dia a dia. És com un canal temàtic d’anuncis personals i dèries estranyes, com el concepte del foodporn, els gatets, els selfies i tot aquest mandongo infumable. Quan les empreses s’hi van abocar, venent producte, sigui el que sigui, la cosa encara es va tòrcer més.

Ho va rematar tot el fet dels drets sobre les fotografies, que estava en entredit, cosa que encara no he acabat de clarificar, amalgamat dins unes normes i condicions d’ús d’obligada acceptació. Facebook se’l va quedar, més gatets i competició de likes i seguidors.

Instagram és avui en dia el garbuix d’imatges més allunyat de la Fotografia que es pot trobar, i tot i que encara hi ha bon material i persones que hi creuen i mostren grans fotografies, vaig decidir, ara farà un any, tancar el compte i deixar-ho córrer. Em suposava una pèrdua de temps.

Potser és que ja em comença a superar, però prefereixo una fotografia una mica més pausada, amb cert contingut, més que el fet de disparar contínuament buscant ves a saber què… i això no vol dir que sempre s’aconsegueixi, però segur que s’intenta mirar d’aportar alguna cosa.

//platform.twitter.com/widgets.js

OBSERVATORI DEL PAISATGE

Notes de premsa de l’Observatori del Paisatge
El web de l’Observatori incorpora una galeria d’imatges d’Albert Carreras

Les fotografies formen part del projecte ‘Un paisatge bilateral’ La portada del web de l’Observatori del Paisatge ha incorporat recentment una galeria d’imatges del fotògraf Albert Carreras amb fotografies de la Conca de Barberà, que formen part del projecte artístic “Un paisatge bilateral” , iniciat l’any 2014. 
El projecte tracta sobre el paisatge construït per l’acció humana a partir de la simbiosi entre la irrupció industrial i el substrat rural, que viu entre la dicotomia dʼun espai agronatural idealitzat i la implícita necessitat de subsistència. Tal com descriu el fotògraf, el projecte mostra “un paisatge que no és ni únic, ni estable, ni perenne i que viu en una permanent discussió urobòrica. Un paisatge que transcorre com a obra inacabada amb diversos perfils que es poden segmentar en paisatges construïts, paisatges reutilitzats i paisatges desconstruïts, destacant-ne una sèrie de paradigmes que exemplifiquen diverses modificacions paisatgístiques”.

La galeria de Carreras s’afegeix a les d’Oriol Clavera, Martí Gasull, Jordi Bas, Carlos Albalá i Ignasi López, Jordi Bernadó, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt, Jorge Yeregui i Carma Casullá, que des de fa mesos es poden veure al web. En aquest sentit, l’Observatori del Paisatge ha apostat des del principi per la fotografia com a eina d’informació, comunicació i sensibilització al servei de les polítiques de paisatge.
Observatori del Paisatge, 23 de juliol de 2015